Albert Toldrà i Vilardell Asmodeu

La simptomatologia de la dona enamorada pot ser amagada o manifesta; segons la primera, resta magra, perd lo menjar e lo boure, sospira «pus sovint que no solia fer d’abans». I si es troba amb l’enamorat, «perd la vergonya». Si l’amor de la dama és descobert, quan veu el seu estimat «mostra-li totes ses belles maneres e tots los gests que ella entén que se pague d’ella. E diu-li sa amor». Juga amb els seus cabells, sospira, es mossega el llavi, el mira de cua d’ull, «compta-li los dies que no l’ha vist, per ço que ell entena que no l’oblida [...] e diu que el somia. E quan lo veu, mostrar-s’ha molt alegre».15

La visió del sexe i l’amor no és unitària en una època; cada classe social en té la seua, i són sovint enfrontades. El que sembla bé als senyors potser no agrada als camperols, i a l’inrevés. Les classes treballadores solen manifestar una irritant tendència a resistir la imposició dels programes ideològics del poder: la lluita de classes té lloc també al món de les idees i de les mentalitats. Tota la societat assumeix més o menys el discurs de la cultura oficial, cristià, però al llarg de l’edat mitjana, i malgrat els esforços de l’Església, hi ha també una potent cultura popular, generalment inaprehensible, que de vegades afl ora; sempre en interacció amb la cultura dominant, unes voltes assumint-la, altres en franca contestació. Les seues arrels s’enfonsen en les cultures «bàrbares» i en la pròpia extraordinària cultura popular romana tardana.

Cristianitzada només formalment, ens ha arribat indirectament i fragmentària, a través d’alguns textos d’inspiració popular; vegeu el magistral estudi de Bakhtin sobre Rabelais. La cultura oficial, en el cas medieval el cristianisme, ha eliminat o intentat eliminar tot allò referent a la sexualitat; la cultura popular ens arriba doncs censurada, menyspreada i tergiversada. És un cas semblant al de la Grècia antiga que reivindicava Nietzsche: la història occidental només n’ha triat els trets clàssics, asexuats i estilitzats. En canvi, aquelles societats tenien una vigorosa cultura sexual, amb molt elements que per a la sensibilitat burgesa resulten obscens, com ara les processons femenines amb grans fal·lus.

No és que la cultura popular medieval siga feminista, res més lluny de la realitat; però paradoxalment, dins del context general patriarcal, de vegades hi trobem trets de reivindicació de la intel·ligència femenina, tan infamada pels eclesiàstics. Pel que sabem, s’hi manté una visió vitalista, desculpabilitzadora, riallera, desinhibida i sovint barroera i brutal del sexe. En aquests plantejaments, la luxúria és més greu per a la dona que per a l’home, per al religiós que per al seglar, però Déu la jutja menys severament que altres pecats més exclusius de la classe dominant, com ara l’avarícia o l’orgull: «Dels pecats del piu, Déu se’n riu». La paremiologia francesa antiga expressa molt bé aquesta concepció: «Petit pied, grand con», o bé «D’une herbe de pré tondue / et d’un con fotu, / le dommage est bien-tost rendu». Generalment, amb un punt anticlerical; així, en una de les narracions de l’Heptaméron, escrit per Margarita de Navarra i publicat pòstumament (1558), un monjo franciscà, de Tours, predica el sermó de divendres sant; com que els fidels regalen salsitxes al convent, els diu que ja en tenen prou de salsitxes, que caldria posar els pernils de les dames entre les seues salsitxes.16

L’historiador Le Roy Ladurie va fer un estudi sobre Montaillou, una aldea de muntanya occitana; emprà l’abundant documentació elaborada (en francès) per Jacques Fournier, bisbe de Pamiers i inquisidor zelós que hi va perseguir, l’any 1334, les restes de l’heretgia càtara. Raymond Seguí, ingenu camperol de la zona, demana a Raymond de l’Aire, un company, com va ser creat Déu. L’altre Raymond li respon, mentre es frega les mans, un gest obscè: «Dieu a été fait foutant et merdant». Un altre camperol diu que Crist ha estat engendrat «dans le foutre et dans la merde, en branlant (sacsejant) et en foutant».

Fins a la Reforma i la Contrareforma, els camperols medievals de Montaillou gaudeixen d’una gran llibertat sexual: homes i dones s’ajunten i separen lliurement, de manera paral·lela als matrimonis establerts: un 10% de les parelles conviu sense estar casada, sense problemes; clar que el sacerdot és el primer a pecar tant com pot; no hi ha noció de pecat sexual –ni tan sols la sodomia– si no hi ha violència; però l’acte sexual té un valor econòmic, mercantil. S’hi distingeix entre el concubinat (tenir publiquement) i la liaison clandestina, normalment adúltera, en tot cas privada.

A l’edat mitjana la majoria dels jocs adults tenen un component eròtic, gens ocult; com que les dones duien faldilla sense roba interior, les danses, curses i jocs eren una exhibició permanent de cuixes i encants femenins. La dansa popular és el joc més important, essencialment sexual i sovint acompanyada d’ebrietat a la festa camperola. Les Carnestoltes tenien també un caràcter eròtic; l’incògnit atorgat per la disfressa o la careta suspèn les restriccions socials, permet totes les llibertats i atreviments, fins al punt que es deia que els nens nascuts al novembre eren «fills de Carnestoltes».

La tradició oral francesa ens ha deixat el testimoni dels fabliaux, narracions compostes per joglars entre el segle XII i el XIV, sempre amb sentit de l’humor i gran predilecció per la transgressió i la brofegada. S’han de considerar en el seu context històric i literari: els romans cavallerescos seriosos, com ara els de Chrétien de Troyes, guarden un pudorós silenci sobre el sexe. Els fabliaux són inversions d’aquests relats, versions a contrario. Vehiculen els valors populars, amb una barreja de misogínia i admiració per la dona, indefectiblement nimfòmana; es complauen en l’activitat sexual vigorosa, desenfrenada; l’amor i l’humor van units, i el discurs moralista religiós hi resulta molt llunyà: l’adulteri és el marc argumental de moltes de les narracions.

La sexualitat que descriuen és força convencional i brutal: membres enormes sovint animalitzats, penetració expeditiva, sense preàmbuls; els fabliaux es deliten en l’alegre i detallada descripció dels genitals, emprant el vocabulari prohibit a les persones refinades i recreant-se en la sonoritat dels mots negats per la cultura oficial: la transgressió, s’ha dit, és més lingüística que sexual. Gens eròtic, el plaer que l’home obté de la dona sembla, més que físic, d’afalagar la seua vanitat: haver fotut tal donzella o enganyat tal marit.

En un d’aquests, anomenat De l’Escuiruel, l’esquirol, una noieta innocent és persuadida que el membre del seu amant és un esquirol que cerca nous dins de la seua vagina; mentre l’animalet busca, ella l’anima: «Sire escuiruel», li diu, «bones nois puissiez vous mengier!». Li demana que «cerchiez bien et plus parfont / jusques iluec où eles sont». Després, la mateixa xica demana a la seua mare que no diga vit, el nom de «la chose qui pend entre les jambes des hommes», perquè s’excita. Naturalment, segueix una sèrie de vits: «“Vit”, dis ele [...] vit dirai je [...] Vit dist mon pere, / vit dist ma suer, vit dist mon frere, / et vit dist nostre chamberiere, / et vit avant et vit arriere».17

Un humor semblant té el fabliau anònim La Damoisele qui ne pooit oïr parler de foutre. La xica decideix no sentir parlar mai de fotre ni de marrana-des; tant és així que el seu pare, tot i que el necessita, no lloga cap criat per pressions d’ella. David, un vagabund, se n’assabenta i s’hi presenta; el pare l’adverteix que la seua filla si sent parlar de fotre es posa malalta, quan David li demana que no diga aquesta paraula: «Ce est li moz au deiable!». La fi lla, que ho sent, l’accepta com a criat.

La primera nit, David li posa la mà a les mameletes, i demana què és això; ella respon: «Ce sont mes memeles, / qui mout par sont blanches et beles». Continua l’exploració: baixa la mà fi ns al «pertouis [forat] desoz lo vantre, / par o li viz el cors li entre»; nota els pèls que hi creixen, suaus i tendres. David demana de què es tracta, i ella fa: «Mes prez» (els meus prats); tot seguit, tocantli la vagina, demana què és «ceste fosse soeve et plaine», i ella: «Ma fontaine». Després, tocant-li el clítoris, pregunta per «ceste engarde» (elevació); ella diu que és «li cornerres [el cornetista] qui la garde». I li explica: si una bèstia entra al seu prat per beure aigua de la font, el vigilant farà sonar el corn.

Llavors li toca a ella: li pren el penis («l’a par lo vit saisi») i demana què és això «si roide et si dur / que bien devroit percier un mur». Ell contesta: és el seu corser, que té molta fam. Després ella abaixa la mà i «les deus coillons taste et remue»; pregunta per «ce sachet», són dues pilotes? David diu que són dos palafreners que vigilen el cavall, «tots jorz sont en sa compeignie». Llavors la noia li proposa que acoste el seu corser «en mon pré», i David «li met lo vit», doncs. Li diu que bega de la seua font, ell tem el cornetista, però ella respon: «S’il en dit mal, / bien lo batent li mereschal!». Total, que «tant li met el con lo vit [...] Qe qatre foiz la retorna! / Et se li cornierres groça [rondina], / si fu batuz de deus jumaus! [bessons]».18

Un altre, del joglar picard Jean Bodel, de la segona meitat del segle XII, es diu Le Vilain de Bailluel. Una pagesa ha preparat un banquet per rebre el seu amant, el sacerdot, quan de sobte s’hi presenta el marit. Ella li fa creure que té molt mal aspecte, el fica al llit, li tanca els ulls i es posa a plorar com si fos mort. Ell, estúpid, s’ho creu, que és mort. Ve el capellà, i avisat de la comèdia, li canta els oficis escaients; quan acaba, despulla la dona, es llença damunt d’ella sobre un jaç i comencen a fer l’amor. El marit, que ho veu, crida: «Filz a putain!». Els amenaça, «se je ne fusse mors». El religiós contesta: «Puisque vous êtes mort, / je dois bien en tirer profit. / Tenez-vous coi [calleu], fermez les yeux, / vous ne devez plus les ouvrir!». Té tanta lògica, que el marit ha de callar i veure com el capellà «prit son plaisir».19

Per fi, veurem un darrer fabliau, quasi un roman: el de Trubert, de Douin de Lavesne, de la fi del segle XIII. L’heroi Trubert es una mena d’anti-Perceval (selvàtic, boig) o d’anti-Tristany (disfresses) popular que es revenja de la noblesa feudal amb violència contra els homes i amb sexe contra les dones. Trubert comença venent a la duquessa una cabra per «un foutre et cinc sous». Després, a la nit, sabent que el duc dorm en un altra cambra, truca al dormitori de la duquessa fent-se passar per ell, a les fosques; hi entra i es fica al llit; la duquessa, pensant-se que és el seu marit, fa la seua voluntat, i després el felicita: ha estat molt «bons ouvriers», més que feia temps, i ell encara hi torna, amb gran plaer d’ella. Trubert se’n va i aleshores s’hi presenta el duc, es fica al llit i fa l’amor amb la dona; ella, meravellada, li demana: «savez vos or quantes foiz sont?». Comptant aquesta, diu, catorze, li demana què ha begut que l’ha posat tan fort, i li prega que faça totes les nits el mateix.

Després de diverses aventures, Trubert torna al castell disfressat de dona, amb el nom de Couillegaie, quelcom com collonada; totes les donzelles volen dormir amb ell: Aude, Béliset, la neboda del duc, i la més petita, Roseite, fi lla del duc, la més bella. A la cambra, totes tres es despullen, «et Trubert les vit toutes nues / voit les connez bufiz [els conyets inflats], sanz barbe». Trubert es fi ca al llit amb Roseite; ella l’abraça, ell té una erecció («le vit li tent»), la noia ho nota i li demana què és això; ell diu que un conillet; ella vol saber què fa, i Trubert diu que vol dormir al seu cony; ella l’acarona: «Roseite entre ses mains le prent [...] Belement le tient et manoie, / et li viz en sa main coloie». Trencat el gel, ella se’l posa «a l’entree dou con». Quan és a punt, Trubert «tout li a dedenz embatu». A la noia li plau el conillet: li demana que avance, diu que mai no el deixaria anar, que mai no havia tastat un plaer tan dolç; Trubert cada volta envesteix més fort, i Roseite encantada: «feites adés, que mout me plait». Trubert acaba i ella vol tornar-hi immediatament, «encor li couvendra entrer», però ell li diu que el conillet ha de reposar; la xica l’agafa «par la teste» i s’espanta pensant-se que és mort, però de seguida el conill torna a alçar el cap, dins de la seua maneta.20

Bocaccio s’inspira en aquestes narracions populars; tot i donar-los una forma literària cortès personal, manté el to irreverent i desenfadat, de vegades obscè i iconoclasta dels relats orals. Al Decameró el sexe és tractat de manera amoral; la culminació dels relats és la unió sexual dels protagonistes: «quello diletto presero oltre al quale niuno maggior ne puote amor prestare».21 Fins i tot els imaginats narradors de les novel·les de Bocaccio, que es mouen en un context d’elegància cortesana, ballen cançons populars amb dobles sentits lascius: «Alzatevi i panni, monna Lapa», o «Sotto l’ulivello è l’erba», o «Io mi comperai un gallo delle lire cento?» (V, concl.). I es troben amb una baralla entre els criats Licisca i Tindaro; ella es queixa que ell ha entrat al «Monte Nero per forza e con ispargimento di sangue»; Tindaro replica que no és així, sinó que «v’entrò paceficamente e con gran piacer di quei d’entro» (VI, intro.).

En la mateixa línia, tenim el text de Les cent nouvelles nouvelles, col·lecció de relats de l’any 1436, una mena de Decameró a la francesa; hi trobem també el delit en la brofegada de caire popular. Un gran home de lleis de París intenta gaudir de la jove criada, per «la devocion que Monseigneur avoit aux saincts» d’ella, fent el joc de paraules entre saincts i seins. Un dia que la noia tamisa farina ell l’assalta, però ella li diu que cal assegurar-se que la senyora dorm; elles vestirà amb la seua roba, mentre ella hi va. El que fa llavors la criada és despertar la vella senyora i contar-li-ho tot; aquesta acudeix i veu el seu respectable marit vestit de dona i tamisant la farina. L’esposa li demana on són tota la seua saviesa i dignitat, i ell contesta que a la punta de la fava: «Au bout de mon vit, dame, là ay-je tout amassé aujourd’huy».22

La comare de Bath («the wife of Bath»), de Geoffrey Chaucer (1387), expressa molt bé la concepció popular sobre el sexe, en un llenguatge ple d’equí vocs i dobles sentits. Diu que ha estat casada cinc vegades, i que a tots cinc marits els ha buidat les bosses, en referència tant als diners com als testicles. Ataca després la religió, invocant la Bíblia: on ha prohibit Déu la poligàmia? Els patriarques de l’Antic Testament tenien diverses dones. On ha exigit Déu la virginitat? Continua: per a què va fer Déu els òrgans reproductors? Prenent exemple de la generositat divina, la comare es proposa fer servir a dojo el seu instrument: el seu marit el tindrà sempre que vulga, de nit o de dia.

Segueix amb una diatriba contra la tradició misògina medieval; les dones, afirma, empren les armes que tenen: la bellesa, el sexe. La comare diu que bevia, i com una cosa porta a l’altra, el vi duu a Venus, i una boca llaminera es mereix una agradable cua («a gluttonous mouth moste han a likerous hayl»). Compara l’oferta i la demanda sexual explícitament amb un mercat, com si hagués llegit la teoria del capital sexual de Bourdieu. Si hi ha molta demanda, el preu puja; si molta oferta, baixa; si el preu és baix, el producte és dolent. La comare, en restar vídua del quart marit, encara és jove i té el millor quoniam que es puga imaginar. Sempre, diu, ha seguit les seues inclinacions, i mai no ha negat a cap mosso la seua cambra de Venus.23

L’inefable abat Pierre de Brantome (1540-1614) va escriure un llibre força entretingut sobre les dones i el sexe, d’allò més transgressor, Vies des dames galantes. Hi reflexiona que l’amor no guareix per la oïda ni per la vista, sinó pel tacte, «par le toucher, l’embrasser et par l’usage de Venus».24 Ens conta també com a l’illa de Quios hi havia un costum: quan una dona volia romandre vídua i no tornar a casar-se, havia de pagar un impost, l’argomoniàtic, per «con reposé et inutile». Però ens desenganya: l’amor honest no existeix, és sempre en realitat lasciu i «composé de confi tures spermatiques», com demostra l’experiència: els amors comencen sempre castos i purs, tot i que ràpidament esdevenen «deshonnestes et lubriques» (IV, 3).

Tot i que compostos pel poeta renaixentista Pietro Aretino (1492-1556), els Sonetti lussuriosi, inspirats en els gravats eròtics del pintor Marcantonio Raimondi, constitueixen un aflorament de la cultura popular sobre el sexe: cap pecat, alegria sense complexes. Així, al primer dels sonets, l’home expressa aquesta filosofia vital: «Fottiamci, anima mia, fottiamci presto, / poi che tutti per fotter nati siamo; / e se tu il cazzo [piu] adori, io la potta [cony] amo». La dona, no menys embriagada, li demana que no en deixe fora ni els collons: «ficcami il cazzo [...] E s’è possibil, fore / non mi tener la potta i coglioni, / d’ogni piacer fottuto testimoni». En un altre (IV) fa la interessant reflexió que el plaer sexual no coneix classes socials: «potran de le donne esser vedute / vestite meglio sí, ma non fottute». Encara en un altre (X), l’amant músic té una ocurrència: si hi tingués el seu instrument, «vi suonerei fotendo una canzone». Ell hi posaria la música, i la dona el ball: «E voi signora mía, dolce consorte, / su la potta ballar fareste il cazzo / menando il culo e in su spingendo forte».25

1 Vicent Ferrer (J. Sanchis Sivera, ed.), Sermons (6 vols.), I-II. Barcelona, Barcino, E.N.C., 1932. III-VI, Gret Schib (ed.), Sermons (4 vols.). Barcelona, Barcino, E.N.C., 1975, vol. I, p. 224.

2 Poesia catalana del segle d’or (J. Marco, ed.). Barcelona, 1970.

3 Història de Jacob Xalabín (A. Pacheco, ed.). Barcelona, Barcino, 1964, cap. XI.

4 Joanot Martorell i Martí Joan de Galba (A. Hauf, ed.), Tirant lo Blanch. València, Tirant lo Blanch, 2005, cap. CDXII.

5 Garci Rodríguez de Montalvo (J. B. Avalle-Arce, ed.), Amadís de Gaula. Madrid, Espasa-Calpe, 1991, Llibre I, caps. 12 i 26.

6 Ramon Llull (S. Gamés, ed.), Libre de Evast e Blanquerna (4 vols.). Barcelona, Barcino, 1935-1954. Llibre V, cap. 100.

7 Isabel de Villena, Vita Christi. Lope de Roca, 1497. Ed. facsímil: València, Del Cénia al Segura, 1980, cap. CLXXVI.

8 Dante Alighieri (J. F. Mira, ed.), Divina comèdia. Barcelona, Proa, 2000. Paradís, cant XVIII.

9 Curial e Güelfa (M. Gustà, ed.). Barcelona, Ed. 62, 1979. Llibre II, cap. 145.

10 Vicent Ferrer (P. M. Cátedra García, ed.), Sermón, sociedad y literatura en la Edad Media. San Vicente Ferrer en Castilla (1411-1412). Estudio bibliográfico, literario y edición de los textos inéditos. Junta de Castilla y León. Consejería de cultura y Turismo, Salamanca, 1994, p. 390.

11 Francesc Eiximenis (A. Hauf, ed.), Lo Crestià. Barcelona, Ed. 62, 1994. Llibre II, cap. 164.

12 Jaume Roig (V. Escrivà, ed.), Espill. València, Diputació-Institució Alfons el Magnànim, 1981. Llibre IV, cap. 3.

13 Santo Tomás, Summa Theologiae (5 vols.). Madrid, Ed. Católica, 1961-1965. Llibre II, quaestio 2, article 3.

14 V. Ferrer (G. Schib, ed.), Sermons, vol. III, p. 153.

15 Speculum al foder (A. Alberni, ed.). Bellcaire, Vitel·la, 2007.

16 Margarida de Valois (M. Français, ed.), L’Heptaméron. París, Bordas, 1991. Jornada XI.

17 Fabliaux érotiques. Textes de jongleurs des XIIe et XIIIe siècles (L. Rosi i R. Straub, eds.). París, Librairie Générale Française, 1992, pp. 539-542.

18 Ibídem, pp. 89-105.

19 Ibídem, pp. 107-117.

20 Fabliaux érotiques..., pp. 345-529.

21 Giovanni Bocaccio (A. Ottolini, ed.), Decamerone. Milano, Hoepli, 1938. Jornada V, conte 6.

22 Les cent nouvelles nouvelles (P. L. Jacob, ed.). París, A. Delahays, 1838. Novel·la XVII.

23 Geoffrey Chaucer (F. N. Robinson, ed.), Works. Oxford, Oxford University Press, 1985. Llibre III, cap. I.

24 Pierre de Brantome, Vies des dames galantes. Paris, Garnier Frères, 1848. Discurs II, article 1.

25 Pietro Aretino (C. Cordié, ed.), Opere. Milano-Napoli, Ricciardi, 1976.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.