Santiago Vilanova L'explosió de Capità Arenas

Vaig resistir-me a l’ordre perquè em temia que la meva informació acabés lliurada a la propietat del diari i a la companyia de gas. La meva desobediència va accelerar el final de la meva relació professional amb el Brusi de Tarín Iglesias.

El 3 de juny, Josep Martí Gómez, pioner del periodisme judicial, analitzava al Correu el robatori des d’un punt de vista tècnic-jurídic a través de les opinions d’Enrique Gimbernat, penalista de la Universitat Central de Madrid, i de Luis Maria Ribó, col·laborador en qüestions jurídiques. L’article 560 del Codi Penal especificava que aquell delicte només es podia castigar amb sis mesos d’arrest i el pagament d’una multa de 5.000 a 50.000 pessetes. Existia una llacuna en el dret espanyol per un delicte d’aquest tipus. Ribó va considerar que el sumari estava encaminat a preparar el judici oral i que aquell robatori no havia de paralitzar la instrucció. “El que el jutge i el fiscal sabien abans del robatori ho saben ara”, va declarar.

És molt possible que els autors del robatori, ben informats, coneguessin el buit del Codi Penal. En tot cas, què havien pretès? Cridar l’atenció? Polititzar el sumari a favor de la tesi dels explosius? Van ser l’instrument d’algú o van actuar en solitari?

Mentrestant, i sense poder afegir res de nou sobre el robatori, em vaig proposar que el primer article a El Correo Catalán fos precisament un reportatge relacionat amb l’explosió de Capità Arenas. L’ocasió va sorgir quan vaig assabentar-me de la presència a Barcelona de quatre enginyers britànics requerits per investigar la finca sinistrada. Tres pertanyien al Department of Environment del govern britànic i un representava la companyia britànica The Gas Council. Els senyors Hugh Adams, Cubbage, M. R. Marshall i Vad Kiddell tenien la missió de redactar un informe tècnic sobre l’esfondrament de l’edifici. La seva primera visita va ser, com era de preveure, la seu de Catalana de Gas.

La cita era el 16 de juny a dos quarts de cinc de la tarda davant del solar de Capità Arenas / Santa Amèlia. M´acompanyava com intèrpret Roselyne Vieules. L’únic que va parlar en nom dels experts va ser Hugh Adams. Vaig començar amb una pregunta directa:

—A què devem la seva visita?

—Venim a determinar la causa de l’explosió i a estudiar l’estructura de l’edifici sinistrat per evitar que es repeteixin fenòmens semblants. Precisament hem acabat d’analitzar el cas de l’esfondrament de l’immoble Ronan Point, de vint pisos, a Londres, a causa d’una explosió de gas. Volem construir cases sòlides que evitin aquestes tragèdies i que no s’ensorrin com castells de cartes.

—Gas o explosius?

—Els nostres informes acostumen a trigar un any. Ara pujarem fins el pis on es va produir l’explosió amb l’ajuda dels bombers. Després visitarem l’arquitecte i, seguidament, els tècnics de la companyia de gas. Encara no podem respondre a aquesta pregunta.

A la cantonada Capità Arenas amb Manuel de Falla un veí comentava:

—El que ens han de dir d’una vegada és què va provocar l’explosió. Això és un carnaval d’experts i tècnics que no s’aclareixen o que simulen no aclarir-se. Vés a saber. Mentrestant, els afectats segueixen sense cobrar i els veïns sense dormir tranquils. No tenen vergonya!

Després d’un reportatge fotogràfic a la finca, els quatre britànics es van entrevistar amb l’arquitecte Mitjans i amb l’enginyer Josep Maria Roqueta, de Catalana. Seguidament van visitar el cònsol britànic i, després d’un passeig turístic per la Rambla, van tornar a l’hotel a última hora de la tarda. Al hall de l’hotel la intèrpret i jo els esperàvem.

—Poden avançar-alguna opinió després de les entrevistes que han tingut?— vaig preguntar de nou a Adams.

—Miri, no ens importa si ha estat gas o explosius. Només ens interessa la potència de la deflagració i les pressions que es van exercir sobre les parets. Volem construir cases fortes que puguin resistir aquest tipus d’explosions. Farem paral·lelismes entre l’edifici ensorrat de Capità Arenas amb el de Ronan Point que, per cert, també tenia una estructura en forma de trèvol.

El nou objectiu seria aconseguir informació sobre la tragèdia de Londres. Aquella mateixa tarda vaig començar les indagacions que vaig acabar al cap d’una setmana amb aquestes conclusions: La matinada del 16 de maig de 1968 (mentre París vivia la revolta obrera i estudiantil) una explosió de gas va esfondrar l’edifici de Ronan Point, situat al barri londinenc de Canning Town. En el succés van morir quatre persones i es van produir onze ferits greus. L’informe dels tècnics estava datat el 14 d’octubre de 1968 i l´havia dirigit al ministre de l’Habitatge del Govern britànic. Vaig analitzar el comportament de les autoritats i de la companyia de gas implicada, la Nord Thames Borrad, comparant-lo amb el de les nostres autoritats i de Catalana de Gas. On en aquell cas hi va haver diàleg i transparència, aquí es va produir censura i manipulació de l’opinió pública. L’ajuntament de Londres, per exemple, va ser el primer en liderar la informació destinada als seus conciutadans i va col·laborar en el debat públic. La companyia de gas va reconèixer immediatament la seva responsabilitat sense esperar diligències judicials.

Tres dels quatre perits britànics que van visitar Barcelona (Foto: S. Vilanova)

El 25 de juny de 1972 vaig publicar al Correu una àmplia informació sobre l’explosió de Ronan Point. El reportatge va motivar que el procurador en Corts2, Eduardo Tarragona, impulsor de la famosa marca Muebles la Fábrica, sol·licités al Govern transparència i rapidesa en donar a conèixer la causa de l’explosió de Capità Arenas. Un tema d’aquella transcendència cívica no podia quedar com una matèria reservada, al·legava Tarragona. Aquells dies Miquel Caturla, l’advocat dels afectats, em va informar que els 882 folis dels tres toms sostrets del sumari de Capità Arenas havien estat reconstruïts.

Mentrestant, Duran Farell havia anunciat que es requeririen experts internacionals per demostrar que la causa no havia sigut el gas. La sorpresa arribaria, però, setmanes més tard quan es van rebre les conclusions de tres dels experts anglesos i que es varen enviar a tots els mitjans de comunicació de Barcelona.

La mateixa setmana de la visita dels tècnics britànics van ser detinguts com a suposadament involucrats en el robatori del sumari Eliseo Bayo i el fotògraf Ramón Requero —tot i que varen ser posats en llibertat dies després— i es va dictar ordre de detenció contra Regina Borràs Falcón, filla de Lidia Falcón, per un suposat delicte de desordre públic.

La versió de Lidia Falcón

Tant Bayo com Falcón van negar la seva participació en els fets, encara que des que van córrer els rumors que el doctor Zunzunegui emmagatzemava al seu pis un arsenal d’explosius, es van obstinar en trobar proves per denunciar-ho. Lidia militava al PSUC, partit que va abandonar “defraudada”, segons ha indicat en les seves memòries, per militar activament en la fracció del PCE VIII Congreso fins la creació del Partido Feminista.

Cap dels dos partits comunistes havien qüestionat la gestió de Catalana de Gas i encara menys la de Duran Farell, empresari que sagaçment havia facilitat el diàleg amb el sindicat comunista Comissions Obreres. A La vida arrebatada (Anagrama, 2003) Lidia Falcón dedicaria diverses pàgines a l’explosió de Capità Arenas,però cap al robatori del sumari. Segons la líder feminista, el notari Ignacio Zabala li va confessar sobre l’autoria de l’explosió: “Se trata de un arsenal de explosivos de extrema derecha. Fíjate quién es el propietario del piso”. Però el fet, segons ella, que el doctor Zunzunegui fos franquista no comportava ser sospitós de donar aixopluc a un grup de terroristes. Lidia explicaria en el seu llibre de memòries:

El juzgado había recibido varias cartas de vecinos que informaban de los movimientos sospechosos (de aspecto marcial de los matones falangistas), de las reuniones hasta la madrugada sin música y acompañantes femeninas, de que subían y bajaban bultos y paquetes muy pesados.

Aquests veïns, si existien, mai es varen identificar i alguns anònims d’aquesta mena podien haver arribat al jutjat amb les mateixes característiques d’algunes propagandes comunistes. Es tractava, com deia l’advocat Caturla, de globus sonda per confondre l’opinió pública i el propi jutge instructor. A les seves memòries Lidia Falcón escriu aquesta rocambolesca historia:

Los compañeros que habían militado con nosotras en el Partido [referint-se al PSUC] y que eran trabajadores de Telefónica, pincharon el teléfono del piso donde se encontraba entonces el tal Zunzunegui, cuya dirección constaba en el sumario, y lo conectaron con mi despacho. Desde allí Eliseo Bayo le llamó fingiendo ser el gobernador civil de Barcelona [en aquells anys era Tomás Pelayo Ros]. La conversación que sostuvieron aportó evidencias definitivas. Eliseo comenzó largándole una bronca tildándolo de incompetente y estúpido mientras su interlocutor sólo respondía que lo sentía, que no volvería a suceder. Concluyó la conversación citándole en el Gobierno Civil al día siguiente, y fue una pena que no pudiéramos ver la cara que puso cuando se presentó allí. En cuanto colgó Eliseo Bayo, Zunzunegui telefoneó a su mujer a la que le explicó la conversación que acababa de sostener con el gobernador y ella le replicó: “Eso es que han encontrado el trapo de la bomba”. Al fin nos hallábamos en buen camino. Pero éste pronto sería cortado.3

Mai vaig escoltar aquest enregistrament, que si va existir s’hauria divulgat, ni mai va arribar còpia a cap redacció, cosa que hagués donat suport a la companyia de gas. La Lidia, malauradament, no explica les raons que quedés tallada la seva revelació.

Tinc un gran respecte per la tasca política i professional de Lidia Falcón i Eliseo Bayo durant el franquisme, però la seva vinculació amb la tragèdia de Capità Arenas mai va quedar clara. O van ser manipulats o simplement van equivocar la línia d’investigació. En aquella ocasió l’enemic no era l’extrema dreta, encara activa a l’Estat espanyol, sinó una gestió d’un sector de l’oligarquia energètica, avui encara dominant. La prova que tenien el tir equivocat va ser que van aturar les seves indagacions quan van començar a succeir altres explosions de gas a Barcelona que ja no hi havia manera d’atribuir a accions de grups i personatges d’extrema dreta. Estic convençut que tots dos van actuar en correspondència a la dinàmica d’agitació clandestina dels últims anys del franquisme i persuadits per la confiança que tenien en el progrés científic i tecnològic que significava la introducció del gas natural. Quaranta set anys després d’aquells fets he respectat el seu silenci.

Una actitud ben diferent sobre les explosions de gas i sobre el progrés tecnològic el va tenir Alfons Carles Comín4, intel·lectual d’esquerres i enginyer industrial; militant de l’Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja (OCE-BR) i que el 1973 creà el moviment Cristians pel Socialisme. En un article publicat a Cuadernos para el Diálogo el gener de 1973 considerava que “las causas de la explosión de Capitán Arenas aparecen confusas” però, a continuació, afegia:

Si hoy el gas natural hace volar edificios, el pueblo tranquilo, porque se trata del gas del progreso y del futuro, un gas limpio y que dicen que mañana será más barato (¡todo lo que hoy es más caro será mañana más barato!). ¿Los controles populares en torno a esto o aquello? Es lo de menos. Sabios tecnócratas velan por nosotros. Se dan pequeños fallos que la dinámica del progreso resolverá por sí sola. Durmamos tranquilos... Sí, pobres ciudadanos, saben poco de las ventajas del gas natural —¡al menos explota más limpio!—, un poco tontos deben ser. Pero no tanto como para no saber que las cosas se pueden hacer de otro modo. Que la ideología del progreso oculta demasiadas especulaciones y alianzas que debería hablarse, para ser más precisos, del progreso de los individuos.”

Aquella va ser la millor reflexió crítica d’un polític d’esquerres sobre la conversió del gas ciutat a gas natural.

Un altre tema que vaig investigar aquells dies va ser el seguiment de la pista de la llogatera Eva Kant. Gràcies a les declaracions del forense Enric Seguí vaig saber que mentre les divuit víctimes van morir asfixiades en l’esfondrament només una, la jove alemanya, ho va ser a causa de l’acció de l’ona expansiva. Però la pregunta era: com podia rebre l’ona expansiva vivint al primer pis si l’explosió va tenir lloc al quart?. Eva Kant tornava de Bocaccio, la discoteca de la gauche divine, situada a la part alta del carrer Muntaner, on havia estat divertint-se i ballant amb uns amics. El seu cadàver era l’únic que duia roba de carrer i això feia suposar que l’explosió la va enxampar a l’ascensor o pujant l’escala. La força de la deflagració la va desmembrar. “De totes les víctimes va ser la que va estar més a prop de l’explosió”, em va comentar el forense Seguí.

Si aquest cadàver podia ser tan important per als peritatges no s’explica la rapidesa amb la qual es va repatriar a Alemanya. Segons el doctor, si la causa de la tragèdia haguessin estat els explosius, al cos de la jove s’haurien pogut identificar els elements químics. O potser la repatriació obeïa al fet que ja se sabia que havia estat el gas?

Les desgràcies, però, mai vénen soles. El 16 de juny Barcelona va estar a punt d’una catàstrofe en produir-se un incendi a la planta regasificadora de gas natural liquat a la Zona Franca. Un operari treballava amb un martell elèctric al costat de les bombes de circulació del gas sense adonar-se que una d’elles tenia una fuita a alta pressió. Hi va haver sort. Els sistemes de seguretat de la planta van evitar la catàstrofe. Els dipòsits aeris contenien 40.000 m3 de gas liquat a 160ºC sota zero!

El 1944 i a Cleveland (Ohio) el trencament d’un dipòsit que contenia GNL va provocar 128 morts, 200 ferits greus i 1.500 famílies sense llar. El núvol va afectar una zona residencial propera i es va incendiar. Quatre anys després, havent tornat a la redacció del Diario de Barcelona, escriuria precisament sobre el risc d’ubicar la planta de regasificació a l’entrada del port de Barcelona i els dipòsits a l’aire lliure en el moll d’inflamables. Un risc que s’ha incrementat amb les terminals de creuers i ferris del port. Onze anys més tard, al Brusi autogestionat, seguiria analitzant el risc del trànsit i emmagatzematge de substàncies inflamables al port.5

Vinyeta de Cesc a El Correo Catalán.

La sensibilitat col·lectiva pels perills del gas natural estaven arribant al límit i les associacions de veïns es manifestaven cada vegada més inquietes; especialment per l’actitud de Catalana que no volia reconèixer els errors durant la conversió en la distribució del gas ciutat al gas natural. Aquell estiu no vaig gaudir de vacances a Tamariu, a la Costa Brava, com tenia costum. Volia aprofitar l’agost per seguir investigant i viatjar fins a la població de Vilada, a la comarca del Berguedà, per entrevistar-me amb un dels supervivents de Capità Arenas. El 6 d’agost vaig presentar-me sense avisar al domicili de Josep Solanellas que havia sobreviscut a l’esfondrament amb la nena María Luisa Romero Dutheil. El jove de vint anys, tot i manifestar-se molest per la meva visita sorpresa, va acceptar de parlar. En la conversa també hi era present la seva mare i la seva tieta.

—Coneixies el doctor Zunzunegui?

—El vaig reconèixer per les fotos que van sortir als diaris, però com a veí no m’hi havia fixat gaire.

—Amb el teu germà i la teva tia, vivies sota el pis del doctor. Acostumaves a sentir sorolls estranys procedents de les seves habitacions, sorolls que et semblessin sospitosos?

—Els plors de la filla del matrimoni que algunes nits no ens deixaven dormir.

La tarda d’aquell diumenge 5 de març Josep Solanellas va quedar-se a casa preparant els exàmens que tenia el dimarts. El seu germà Pere se’n va anar al cinema.

—Vas sentir algun soroll aquella tarda al pis dels Zunzunegui?

—Cap. No recordo que es tanqués o obrís la porta. La meva opinió és que el doctor, tot i la reacció incomprensible que va tenir aquella nit, no té cap responsabilitat en els fets. Estic segur d’això.

—Vas sentir olor a gas?

—No.

—Vas patir cremades?— li vaig preguntar pensant en els efectes de l’explosió de gas.

—No. Ara bé, t’explicaré una cosa estranya. La camisa del meu pijama va quedar foradada com un formatge, encara que en la meva pell no hi havia cap esquinçament... Llàstima que la tiressin perquè hagués pogut ser una prova. El pijama era de cotó.

De retorn al Correu vaig optar per escriure aquest titular: “El superviviente rompe el silencio”. Havia aconseguit una nova exclusiva per als meus lectors. Quan, 38 anys després d’aquella visita a Vilada, vaig tornar a connectar amb en Josep Solanellas arran d’iniciar la primera redacció d’aquest llibre em va dir que no volia parlar del tema, que el deixés en pau. L’hi vaig respectar i ho vaig entendre. No volia reobrir la ferida.

Però el més inesperat de la meva etapa a El Correo Catalán va ser que va coincidir amb una sèrie de noves explosions a Barcelona amb esfondraments i morts durant aquell any i el 1973.

A diferència del que va passar a Capità Arenas, aquest cop Catalana de Gas y Electricidad va admetre la responsabilitat del seu producte. La primera explosió va ocórrer l’11 d’agost. Va ser al carrer del Vidre, prop de la Plaça Reial, i va ocasionar sis ferits. El pànic es va tornar a estendre per la ciutat. Era l’avís del que vindria uns mesos després.

1 Rafael Prades va ser un dels fundadors del Grup Democràtic de Periodistes l’abril de 1966 (un mes després de la Caputxinada), juntament amb Joan Anton Benach, Josep Maria Cadena, Lorenzo Contreras, Josep Faulí, Antonio Figueruelo, Mateo Madridejos, Pere Pascual Piqué, Joan Pedret i Josep Pernau.

2 El Procurador a Corts era l’equivalent franquista a Diputat del Congrés o Senador.

3 Lidia Falcón. Memorias políticas 1959-1999, Editorial Planeta 2003

4 Pare d’Antoni Comín Oliveres, ex conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, actualment exiliat a Bèlgica.

5 “Más gas y más petróleo en el puerto de Barcelona” i “El futuro del puerto”. Diario de Barcelona. 4 de setembre de 1983.

7. El lobby del gas

El president de Catalana de Gas i l’associació de companyies comercialitzadores del nou producte energètic a Europa reaccionarien, tard o d’hora i tal com havien promès, davant el dictamen emès pels perits nomenats pel jutge. A excepció de l’enginyer Eusebi Casanelles Ibarz tots els tècnics van descartar la hipòtesi dels explosius. Casanelles, paradoxalment, era el responsable de la secció de gas, aigua i electricitat de la Delegació d’Indústria. La seva incompatibilitat per a ser nomenat perit judicial era evident, el que motivaria mesos més tard que el lletrat Miquel Caturla en demanés el seu processament1.

Com m’esperava, la presència dels enginyers britànics seria utilitzada com una cortina de fum per intentar replicar el peritatge de la instrucció. Estava previst que l’informe trigaria un any en arribar però, sorprenentment, es va redactar en un mes. Caturla em va enviar una còpia a la redacció del diari. La meva primera sorpresa va ser comprovar que, dels quatre experts que vaig conèixer, només dos signaven el document i eren els que tenien una vinculació més directa amb la Gas Council. Les seves conclusions, contràriament al que havia declarat Hugh Adams, estaven destinades a influir sobre el sumari que instruïa el magistrat Rodríguez-Aguilera, ja que s’assegurava que el gas no podia ser responsable de la tragèdia. Una de les principals raons per les quals es descartava la fuita de gas es basava en el fet que durant les 52 hores que el pis va estar deshabitat pels Zunzunegui es van poder escapar 0,26 m3 per hora del cremador de la cuina (13,5 m3 de gas). La barreja de gas-aire s’hagués propagat fora de la cuina cap a la galeria i mitjançant el rebedor cap a l’escala. “Resulta impossible —deia l’informe britànic— que aquesta barreja durant aquest període no fos detectada pels veïns”. En aquest aspecte el document s’oblidava que el gas natural és inodor i precisa l’addició d’odorant per pal·liar aquesta propietat tan perillosa. En ser més lleuger que l’aire s’acumula als sostres, fent difícil el seu pas per les escletxes de sota les portes.

En altres apartats, i després de diversos càlculs i equacions, els experts arriben a la conclusió que no es podia aconseguir tanta pressió al pis dels Zunzunegui: “Les circumstàncies que aquestes pressions no s’assoleixin mai en les explosions domèstiques vol dir que la pressió sol alliberar-se d’alguna manera”. Els tècnics britànics van considerar que la pressió acumulada no podia danyar la paret mestra.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.