Santiago Vilanova L'explosió de Capità Arenas

—Señor Gómez Alba, cuando los peritos judiciales efectuaron la primera visita al edificio de autos usted me dijo que se habían localizado dos espitas de gas abiertas en el piso de los Zunzunegui. ¿Me lo puede ratificar?

—Sí, fui testigo de ello. Los bomberos y dos funcionarios del Cuerpo de Policía hallaron dos espitas abiertas en el piso del doctor Zunzunegui. Una era la general y la otra la terminal, al final de la que se enchufa la goma de la cocina.

—¿Se ha encontrado completa la cocina?

—No quedó rastro de ella.

—¿Han interrogado al doctor Zunzunegui?

—Sí. Declaró que había cerrado las llaves antes de marcharse de fin de semana a Fraga. Habló con sinceridad y respondió serenamente a nuestras preguntas. Pero podía habérselas dejado abiertas tanto él como su esposa. Sería humano y comprensible que se equivocara en su declaración.

—¿Han encontrado más pruebas?

—Al cabo de unos días apareció la moqueta del comedor, que ustedes fotografiaron y publicaron en el diario, así como varios utensilios de cocina y de la casa que se devolvieron a los Zunzunegui.

—¿Qué opinión le merece la moqueta chamuscada?

—A simple vista muestra modificaciones debido a una causa térmica importante. Pero son los peritos quienes deben decidir si la causa fue un fogonazo del gas o un explosivo.

—A ello quiero referirme, señor Gómez Alba. ¿Se ha descartado la posibilidad de explosivos?.

—Créame lo que le voy a decir. Hemos realizado una investigación minuciosa sobre todos los habitantes de la casa siniestrada. Hemos analizado a fondo sus actividades profesionales, sus familias, sus amistades y los círculos donde se mueven. Usted ya se debe imaginar nuestra capacidad para ello. Y el balance no arroja ningún indicio, repito, ningún indicio, que nos haga pensar que allí, y concretamente en el piso del doctor Zunzunegui, se hubiesen efectuado actividades subversivas que escondiesen un depósito de material explosivo.

—¿A qué atribuye, pues, la tardanza en dar a conocer la causa?

—No le quepa la menor duda de que si el juez Cesáreo Rodríguez-Aguilera no lo dice aún es porque no lo sabe o si lo sabe no puede aún decirlo. No es porque la Policía le impida hacerlo. Estamos a su servicio. Lo que sucede es que existen puntos de discrepancia entre los peritos y que se esperan dictámenes de los laboratorios que no llegan. Siento esta tardanza tanto como la opinión pública y la prensa, pero es consecuencia de que no se hayan encontrado aún pruebas contundentes e inequívocas. No debemos olvidar que durante toda la noche de la tragedia tuvimos que pensar primero en el rescate de los cadáveres y en localizar supervivientes entre las ruinas.

—¿Existe la posibilidad de que la explosión se hubiese originado en otro piso o en el sótano?

—Esta cuestión está clara para todos. No existe la menor duda. La explosión se originó en el cuarto tercera donde vivía la familia Zunzunegui.

El Cap Superior de la policia franquista a Barcelona va donar per conclosa l’entrevista després de rebre una trucada telefònica. Com a comiat em va dir: “Seguiremos investigando, no lo dude”. La conversa no havia durat ni mitja hora i la cinta tenia una capacitat de trenta minuts. Vaig respirar tranquil mentre baixava les escales.

En sortir a Via Laietana vaig agafar un taxi que em portés veloç al diari on tenia reservada la pàgina per reproduir les opinions de la màxima autoritat policial. No veia Gómez Alba amb motius per amagar uns explosius o una cèl·lula d’extrema dreta amb l’objectiu de perjudicar als directius d’una companyia de gas amb qui es veia sovint en recepcions i actes oficials. Vaig començar a pensar que al govern de Luis Carrero Blanco li preocupava més l’alarma cívica d’una explosió deguda al gas, per tots els interessos econòmics i possibles deficiències de la conversió, que l’existència d’uns explosius, fossin de l’extrema dreta o d’extrema esquerra. Però també era cert que la culpabilitat del gas natural beneficiava als directius franquistes del gas butà recelosos dels avantatges que l’empresa catalana havia obtingut dels tecnòcrates de l’Opus Dei, com el ministre d’Indústria, Gregorio López Bravo, situats al Govern. Gas Natural esdevindria un monopoli de facto envejat pel búnquer blau. La societat es va crear el 1965 amb un 36% de capital de Catalana de Gas y Electricidad; un 35% de la Standard Oil of New Jersey (posteriorment Exxon Corporation) i el grup bancari Urquijo - Hispano Americano - Popular. Butano i Refinerías de Petróleos Escombreras (Repesa), dominades per l’ultradretà Luís Valero Bermejo, manifestaven el seu desacord amb què Gas Natural mantingués la supremacia en el mercat energètic.

El sumari va continuar instruint-se. Miquel Caturla, representant legal dels propietaris afectats, em va comentar arran de la publicació de l’entrevista a Sergio Gómez Alba:

—Les meves sospites s’inclinen clarament pel gas. L’alarma social està ja creada i ara tot depèn del jutge que, considerant el cas un tema d’ordre públic, acceleri la instrucció. El problema dels afectats és que no poden cobrar de les companyies asseguradores perquè encara no coneixen a qui cal demandar.

El 25 d’abril el jutge va aixecar el secret del sumari. A partir d’aquell moment i a través del lletrat Caturla coneixeria, en comptagotes, els dictàmens dels perits i el contingut de les declaracions dels testimonis. Catalana de Gas seguia sense manifestar-se i es justificava amb l’article 301 de la Llei d’Enjudiciament Criminal que impedia a les parts revelar el contingut del sumari, especialment a la premsa, sota penes de suspensió i multa als advocats com preveia el seu article 367. Estava prohibit filtrar conclusions dels peritatges fins el dia del judici oral. La veritat, com a periodista mai vaig complir aquesta llei. No em semblava lògic que una conclusió pericial de la qual estava pendent l’opinió pública i milers d’usuaris del gas hagués de ser ocultada fins el judici oral. Els usuaris del nou producte energètic tenien dret a saber ràpidament si hi havia risc en utilitzar-lo. Per principi de precaució i per dret a la informació.

El lletrat Caturla em va avançar que el sumari número 27 de Capità Arenas defensava la hipòtesi del gas. Així que vam negociar una nota que ell havia redactat i que deia: “A la vista del contenido del sumario podemos significar que la fantasía no tiene lugar en los hechos que nos ocupan; vulgares, por muy desagradables e importantes que hayan sido las consecuencias”.

No hi havia lloc per a fantasies i fets vulgars. Eren al·lusions als rumors que corrien sobre els suposats explosius atribuïts a una cèl·lula d’extrema dreta.

El 30 d’abril, després de consultar-ho al meu director, vam publicar el dictamen dels perits. Una conclusió contundent: “No hay rastro de explosivos”. La declaració la signaven tres perits militars de la Mestrança: Luís Herrero Urbano, tinent coronel d’Artilleria; Rafael Sáenz de Cabezón, tinent coronel d’Enginyers i Ramón Bultó Llevat, comandant enginyer d’Armament. Els altres sis perits que ratificaven el dictamen eren Eusebio Casanellas, enginyer industrial; Alejandro de Churruca Blasco, enginyer de mines; Arturo Arnal Guasch, enginyer industrial i els també enginyers Jordán Casaseca, Rovira Abella y Mañá Reixach, representants de la Delegació Provincial d’Indústria.

Els cinc punts de l’acord pericial eren els següents:

1 L’accident havia estat motivat per una explosió que va tenir lloc al quart pis de l’edifici sinistrat.

2 Dels fets assenyalats en l’informe es descartava, “amb reserves pròpies d’una raonable prudència”, la presència de substàncies explosives no gasoses en l’origen i desenvolupament del sinistre.

3 Amb la ventilació adequada a les habitacions on hi havia els aparells consumidors de gas, era pràcticament impossible assolir la concentració òptima perquè es produís una explosió de característiques importants. Circumstància no probable en aquest cas.

4 A conseqüència de l’explosió, probablement el sostre i les parets de càrrega de l’habitació en què va tenir lloc es van ensorrar; el pes dels pisos superiors, al faltar-los el suport, va provocar l’esfondrament total de l’edifici.

5 La delegació d’Indústria, que havia autoritzat la conversió de gas ciutat a gas natural, descartava els explosiu a través dels seus perits, encara que, també, amb “reserves pròpies d’una raonable prudència”.La reacció de Duran Farell va ser fulminant:Nosaltres ens hem presentat com a part en el sumari per defensar el gas natural com a producte. Aquest dictamen dels perits no serà resolutori perquè en el seu dia portarem els nostres estudis realitzats a l’estranger per la societat internacional gasista. Estic convençut que no va haver gas per enlloc.Quan l’empresari va fer aquestes declaracions, un mes després de la tragèdia, ja sabia que, durant les primeres setmanes d’abril, per tota la zona de Capità Arenas / Santa Amèlia es va ensumar a gas, creant una nova alarma a tot el veïnat. Tan aviat vaig conèixer aquella informació uns veïns em van demanar que tornés al lloc dels fets i vaig comprovar com s’estaven canviant amb urgència les canonades que subministraven gas ciutat. Vaig preguntar als operaris d’Hispània, una filial de Catalana, la raó d’un canvi tan ràpid. “Eren unes canonades velles i s’estaven donant casos de fuites”, em va contestar un d’ells.

1 La meva afició als pinzells la va despertar les classes pràctiques, à plein air, que em va impartir el meu avi Jaume Tané que havia treballat als tallers de l’Art Cristià d’Olot, fundats pels germans Vayreda. A l’òpera m’hi vaig aficionar durant els anys 80 i era alumne de l’acadèmia Marshall.

5. El contraatac

El 3 de maig, després de comprar el diari —la propietat no oferia cap subscripció gratuïta als seus treballadors— vaig baixar a esmorzar, com cada matí, a un bar-restaurant del Putxet. En obrir-lo em vaig indignar. Al bell mig del meu resum dels successos que havíem anat publicant durant l’últim mes, el director havia decidit col·locar un requadre amb una nota al centre de la pàgina que deia:

Aclaración al peritaje de la explosión de la Calle Santa Amelia: En la edición de este “Diario” del pasado domingo, día 30 de abril, se publicó un artículo en la sección de sucesos, referente al derrumbamiento de la calle Santa Amelia. Consecuentemente con la objetividad y el respeto que siempre ha distinguido al “Diario de Barcelona” y no queriendo, por tanto, que ninguna información de este “Diario” pueda crear confusión en el procedimiento sumarial que al efecto se instruye, ni en el ánimo de nuestros lectores, hemos de reiterar que la opinión de los colaboradores no tiene por qué representar la de este “Diario”. En este sentido, hemos de puntualizar que tenemos noticia cierta que el señor Duran Farell no ha hecho las manifestaciones que en dicho artículo se le atribuyen y que, además, el dictamen de los peritos se ha publicado sólo parcialmente, con lo que la interpretación puede conducir a error sobre las causas del siniestro.

Era una nota humiliant. Portava mesos en nòmina com a redactor i era tractat com un col·laborador extern. Havia contrastat les fonts de la declaració del president de Gas Natural i eren fidedignes. I previsibles. El redactor en cap no havia posat en dubte les declaracions abans que anessin a platines1. I ara el meu propi diari em desmentia i a sobre el director col·locava la nota en la meva secció sense informar-me’n. En aquell instant em vaig adonar del risc que assumia si seguia investigant sobre el tema.

Si tant havia molestat a la companyia de gas el dictamen dels perits que per majoria descartaven la presència d’explosius, la Llei de Premsa franquista (l’anomenada Llei Fraga de 1966), oferia a Catalana de Gas la possibilitat del dret de rèplica. Però en comptes d’exercir-lo la companyia va preferir pressionar el diari mitjançant la propietat, potser directament a Miquel Mateu2 , president del consell d’administració i vocal de Catalana de Gas i d’Hidroeléctrica de Cataluña (Hidruña), empreses presidides per Duran Farell. Encara no m’explico com Josep Tarín-Iglesias no va oferir a la companyia afectada, com li corresponia, el dret de rèplica.

Aquell mateix matí jo tenia dues opcions: dimitir com a redactor, quedant-me a l’atur, o seguir investigant fins al final en defensa de la llibertat d’informació. Vaig optar per la segona solució i em vaig empassar el gripau. Vaig decidir aturar uns dies les investigacions sobre Capità Arenas i dedicar-me a seguir l’affaire de Bruay-en-Artois, el cas d’un notari francès, Pierre Leroy, inculpat per assassinar la jove Brigitte Dewère. Aquell succés va aconseguir distreure l’enuig per uns dies.

El 21 de maig es va publicar una pàgina de publicitat de Gas Natural al Brusi en què s’assegurava que el producte era “seguro, potente, manejable y no tóxico”. El missatge tornava a mentir. El 28 de maig un anunci de la Junta General de Catalana de Gas y Electricidad resumia la intervenció del president del consell d’administració sobre el sinistre de Capità Arenas en aquests termes:

Continuó su exposición el señor Duran Farell dando cuenta que ante la aparición de algunas noticias sensacionalistas que relacionaban el gas con la trágica explosión ocurrida en una casa de la calle Capitán Arenas, chaflán calle Santa Amelia de Barcelona, la sociedad había solicitado entrar como parte en el sumario y así fue admitida. “Hemos entrado en la causa —continuó el presidente— no sólo para defender el prestigio del combustible que suministra la compañía, sino también por coadyuvar en el órgano jurisdiccional en el esclarecimiento de la verdad que es lo que interesa por encima de todo”. Seguidamente expuso la opinión de la compañía respecto a la no intervención del gas en el siniestro, y terminó solicitando a los accionistas que por el gran respeto que le merecía la Justicia, y para no entorpecer su marcha y no dar versiones que pudieran parecer en estos momentos coactivas, se abstuviesen de formularle preguntes sobre hechos sumariales que permanecían todavía secretos. En este punto la Asamblea percatándose de las fundadas razones expuestas se abstuvo de formular preguntas sobre el tema.

Vinyeta de Summers publicada a la revista d’humor Hermano Lobo.

La síntesi de la Junta d’Accionistes de Catalana de Gas explicitava fins a quin punt la companyia estava atrapada en les seves contradiccions des del mateix dia de la tragèdia. Davant dels accionistes Duran Farell havia repetit les declaracions que setmanes abans havia fet desmentir en la nota publicada pel Brusi. Era fer sensacionalisme informar del dictamen dels perits judicials? Quan el president de Catalana descartava el gas com a causa de la tragèdia estava influint en la instrucció i hagués resultat perfectament legítim i coherent que els accionistes li demanessin justificacions tècniques d’aquella contundent afirmació. Aquella no era la millor manera de col·laborar amb la Justícia i amb l’aclariment dels fets. Una altra cosa molt diferent hauria estat dir als accionistes que no se sabien encara les causes i que es respectaria la posició del jutge després de rebre els informes tècnics.

Em van arribar notícies de trucades telefòniques, i potser de trobades, entre alts directius de Catalana i la propietat del diari, ja fos a través de la família Godó3 (Carlos Godó Valls era vicepresident de Barcelonesa de Publicaciones) o de la família Mateu. Les pressions sobre Josep Tarín-Iglesias per frenar les meves informacions, i les filtracions del sumari que obtenia a través del lletrat Caturla, les vaig poder comprovar a partir d’aquella lamentable nota del 3 de maig. El meu director, afable i somrient durant la publicació dels primers reportatges, ara es mostrava taciturn i esmunyedís. Si la informació interessava als lectors i les nostres exclusives eren reproduïdes fins i tot per les agències, què havia provocat de sobte la seva desconfiança i malestar? Després de la publicació de la nota no em va citar en cap ocasió al seu despatx per explicar-me la situació i de com havia de seguir informant sobre Capità Arenas. Em vaig sentir al·ludit pel silenci i vaig frenar immediatament la publicació de noves informacions.

Així van anar passant les setmanes i la meva investigació perdia pistonada davant la indiferència dels meus companys de redacció. Ni tan sols els que tenien el privilegi de disposar d’una columna o una secció pròpia es van referir en alguna ocasió al tema. Tampoc mai hi va haver una línia editorial sobre l’evolució de la instrucció del sumari.

Durant aquell temps de silenci informatiu Catalana de Gas va aprofitar per accentuar la publicitat a favor del gas natural i de la seva seguretat. Ho feia a través de periodistes al seu servei i de pàgines de publicitat. Els mitjans de comunicació van anar oblidant la tragèdia urbana i la seva evolució. Semblaven rebre ordres d’esperar les conclusions judicials. Però aquestes trigaven. Jo em trobava sense una solució a les meves ànsies d’arribar fins al final i explicar la veritat del que havia passat. Tot semblava perdut quan de sobte una crida de Josep Morera Falcó, redactor en cap d’esports de El Correo Catalán, va canviar la meva sort.

1 Abans de la informatització de la premsa i les arts gràfiques, les platines eren les superfícies on es composaven i es fixaven els textos i les imatges que després s’imprimien per a fer un diari. A les platines hi treballaven els caixistes, dirigits pel gerent, que ajustaven les pàgines de plom. A les linotípies es triaven els diferents caràcters i es feia el procés de composició dels textos dels periodistes de la redacció

2 Miguel Mateu Pla, amic i col·laborador del dictador Francisco Franco, havia estat alcalde de Barcelona del 27 de gener de 1939 al 18 d’abril de 1945. Va presidir Barcelonesa de Publicaciones des de gener de 1972 fins que va morir d’infart el 2 d’octubre d’aquell mateix any. Entre altres càrrecs va ser president d’Hispano Suiza, la Caja de Pensiones para la Vejez y Ahorros de Cataluña y Baleares (actual CaixaBank) i conseller del banc Hispano Americano.

3 Al seu torn la família Godó és, des de la seva fundació, propietària de La Vanguardia o El Mundo Deportivo i, actualment, del Grupo Godó. La consolidació empresarial de la nissaga la va fer Carlos Godó Valls (Barcelona, 1899-1987), II comte de Godó. El seu fill Javier Godó Muntañola, III comte de Godó, presideix actualment el grup.

6. La sortida del túnel

Aquella trucada de Morera Falcó tenia uns antecedents que convé explicar. A Olot, la meva ciutat natal, havia exercit de redactor del setmanari catòlic Olot-Misión on solia publicar entrevistes i reportatges. A la fi dels seixanta la Nova Cançó atreia a tots els que desitjàvem la caiguda del règim i aspiràvem a viure en democràcia. Un dels meus cantautors preferits era Joan Manuel Serrat qui, juntament amb Raimon, acostumava a fer recitals a teatres de les capitals de comarca. Una entrevista que em va concedir “el noi del Poble Sec”, a Banyoles, l’agost de 1967, resultaria decisiva perquè el meu nom sonés per primera vegada, encara que modestament, en el món periodístic i cultural de Barcelona. En aquella entrevista vaig reproduir una opinió que Serrat va dedicar de forma despectiva a Josep Pla i que posteriorment va desmentir a El Correo Catalán, probablement per pressions que va rebre del seu entorn polític:

No vull parlar de Josep Pla. Un home que escriu de Rússia sense haver-hi estat és capaç de tot. Vallverdú, Papasseit o Espriu, aquests sí que s’ho han jugat tot. Pla és un català repugnant.

Bé, en realitat Serrat va dir que Pla era un català “fill de puta”, però com que el setmanari era catòlic, i no em van admetre l´insult, el vaig canviar de forma maldestre —ho reconec— pel de “català repugnant”. Rafael Pradas, militant del PSUC, periodista amb el que anys després seria company de redacció, va entrevistar al cantant i aquest va desmentir les referències despectives a Pla i va ometre el tema de Rússia1. Dos anys després les cròniques de l’escriptor empordanès sobre Moscou mereixerien una portada de la revista Destino el 27 de setembre de 1969 amb la foto de Pla a la plaça Roja.

La polèmica —a la qual es va incorporar l’escriptor Miquel Arimany— em donaria l’oportunitat d’exercir el dret a rèplica. Per negociar-ho vaig visitar la redacció d’El Correo ubicada a la Rambla dels Estudis 114, davant del Teatre Poliorama. Em va rebre Josep Morera Falcó, fotògraf d’esports reconegut i un entranyable culer. Jo era un periodista de comarques sense carnet, un “aficionat”, com m’havia qualificat Serrat.

Permeteu-me un parèntesi. Parlant sobre Pla, a qui vaig entrevistar en diverses ocasions, sempre recordaré la seva resposta a una pregunta que li va formular la meva mare Carme Tané. En una ocasió el meu oncle Albert Tané, que s’havia casat amb la filla d’un constructor de Palafrugell, i que s’havia fet amic de l’escriptor —que va esmentar aquesta amistat en més d’una ocasió en els seus dietaris—, el va portar de visita turística a la Garrotxa. Vam dinar escudella i carn d’olla al popular Hostal dels Ossos, situat al terme de Batet de la Serra i a l’entrada del que seria anys més tard el Parc Natural de la Zona Volcànica. “El meu fill vol estudiar arquitectura o periodisme. Què li recomanaria vostè senyor Pla? “, li va preguntar la meva mare. La resposta de l’escriptor de Llofriu va ser tan precisa com mordaç, com era de costum en ell. Sense aixecar la mirada del plat, va respondre: “Si tenen vostès patrimoni el seu fill pot ser periodista. No es morirà de fam i serà lliure. Si no en tenen serà millor que es dediqui a l’arquitectura que avui dóna molts diners. Però ha d’anar molt bé de matemàtiques i física”.

Pla va encertar. Vaig deixar la carrera d’arquitecte per culpa de la física i el càlcul infinitesimal. Els números imaginaris, com li passava al jove Törless, el protagonista de la novel·la de Robert Musil, eren per a mi un misteri indesxifrable. I ho segueix essent.

Morera Falcó era un home senzill i honest. Degué pensar que aquell noi de comarques a qui va conèixer el 1967 havia aconseguit al Diario de Barcelona una cosa tan difícil, en ple franquisme, com renovar amb un contingut progressista les tradicionals seccions de successos. Per això, quan em va trucar per oferir-me d’entrar a formar part de la redacció d’El Correo Catalán, una de les més reconegudes capçaleres del periodisme barceloní, rebent un salari millor del que em pagava el Brusi, em vaig sentir alliberat i esperançat.

Del Brusi al Correu

Quan vaig parlar amb Morera Falcó estava tan content amb el canvi de redacció que no vaig reflexionar prou sobre els interessos econòmics i polítics dels meus nous amos. De les urpes de la família Godó i Barcelonesa de Publicaciones anava a caure sota el control d’un grup d’empresaris vinculats al sector tèxtil i a Jordi Pujol, impulsor de Banca Catalana i del Banc Industrial de Catalunya. El líder nacionalista havia comprat el diari, a través d’intermediaris, a Domingo Valls-Taberner, davant el temor que fos adquirit per l’alcalde franquista Josep Maria de Porcioles que controlava El Noticiero Universal. Però, si al cap d’uns mesos els meus reportatges sobre la contaminació del Ter i del Segre toparien amb els amics del diari, especialment les papereres Torras Hostench i Inpacsa, les meves informacions sobre l´explosió de Capità Arenas no semblaven provocar problemes a la propietat. Anys després, els pactes polítics —també energètics— del Govern Pujol amb el president Felipe González es courien a la casa de Pere Duran Farell. Morera Falcó m’havia informat que Pujol havia donat la consigna de convertir el Correu, que des de 1957 dirigia Andreu Roselló Pàmies, en el diari més venut de Catalunya i que el meu periodisme interessava. Em va prometre llibertat en l’elecció dels temes i poder seguir informant sobre l’evolució del polèmic sumari del gas.

El vaig creure i em vaig incorporar a la secció local que dirigia Pere Pascual Piqué i de la qual en formaven part rellevants periodistes com Rafael Pradas, Josep Martí Gómez, Xavier Batalla, Miguel Ángel Bastenier, Antoni Ribas i Rafael Espinós. Jo donava la meva etapa al Brusi per acabada. I és que, a més d’aquella nota de rectificació que es va publicar a la pàgina de successos, la meva feina s´havia degradat per una última notícia relacionada amb Capità Arenas. El 2 de juny de 1972 es va produir el rocambolesc robatori del sumari al mateix jutjat on s’instruïa. Va ser un fet insòlit que no tenia antecedents, que mai s’ha tornat a produir en una instrucció i sobre el que parlaré més endavant. Ho explico: aquella tarda Josep Maria Cadena, el meu cap de secció al Brusi em va lliurar la notícia de l’agència Cifra —la versió nacional de l’agència EFE— que acabava de sortir als teletips i em va ordenar investigar immediatament el tema. Però m´hi vaig negar. Seguia molt ressentit per la nota que havia aturat les meves investigacions. El robatori polititzava el sumari a favor de Catalana de Gas i ara semblava que el diari estava interessat en el seu seguiment. Les presumptes implicades en el robatori eren la líder feminista Lidia Falcón, companya del periodista i escriptor Eliseo Bayo, i la seva filla Regina. En aquells anys tenia —i segueixo tenint— amistat amb Falcón i Bayo. A finals dels 60 havíem treballat junts a Diario Femenino, periòdic dirigit per Jaume Arias i del qual era editor el publicista Victor Sagi.