Santiago Vilanova L'explosió de Capità Arenas

Mentre em prenia el cigaló vaig decidir que intentaria parlar amb l’arquitecte que havia projectat l’edifici sinistrat. Així li ho vaig comunicar al meu cap, Josep Maria Cadena, un periodista i crític d’art que gaudia d’un gran prestigi professional entre els sectors catalanistes. Em va veure tan decidit a investigar que em va dir: “Segueix el tema fins al final. Ho estàs fent molt bé”. I així va ser com al dia següent em vaig citar amb l’arquitecte Francesc Mitjans Miró qui ja havia estat cridat pel Cap Superior dels Bombers, el senyor Jordà, i per l’Ajuntament perquè presentés els plànols de l’immoble.

Mitjans era un reconegut arquitecte que el 1963 havia guanyat el Premi FAD d’Arquitectura pel conjunt de la seva obra. Era l’autor, entre altres edificis emblemàtics de Barcelona, del Reial Club Nàutic, del Banco Atlántico i de l’edifici de Telefónica.

Quan em va rebre al seu despatx el primer que va dir-me va ser que ell no tenia cap responsabilitat en el que havia passat.

—A l’arquitecte se li poden exigir responsabilitats si l’esfondrament s’ha produït per problemes en els fonaments o en les estructures. Però jo no construeixo a prova de bomba—, va dir-me en un primer moment. Aquella era una nova al·lusió favorable a la tesi del director d’explotació de Catalana.

—Diu vostè que no construeix a prova de bomba? Ho he entès bé?.

—Jo no li dic que hagi estat una bomba. No sóc qui per a precisar-ho, però la casa que vaig dissenyar era sòlida i habitada des de 1964.

—Qui li va encarregar el projecte?

—Una immobiliària.

—Per què va construir l’immoble en forma de trèvol?

—Per la senzilla raó que els habitatges no tinguessin un pati interior conjunt amb les corresponents molèsties de les olors de cuina i ventilació. Cadascuna de les parts tenia la seva independència. Aquesta ha estat la gran sort. Si arriben a ser comuns s’haguessin quadruplicat el nombre de víctimes. Tot l’edifici, i no un sol bloc, s’hagués ensorrat.

—L’epicentre es va produir en el quart pis?

—Només es podria haver produït allà, segons la meva inspecció ocular.

—Digui’m, quina és la seva opinió tècnica sobre l’esfondrament?

—L’explosió va fer desaparèixer dues parets, la que donava a l’exterior i la que comunicava amb l’escala i els ascensors. Va baixar el sostre del quart, el del cinquè, el del sisè, el del setè... i, és clar, les columnes no van resistir i tot es va enfonsar. Les columnes no les va partir la deflagració sinó el pes dels pisos ensorrats.

—Va poder produir-se una explosió al soterrani?

—Rotundament, no. Els símptomes haguessin estat uns altres.

—Llavors, quina va ser la causa?

—Ho ignoro. És el jutge encarregat de la instrucció del sumari qui tindrà la darrera paraula.

No vaig aconseguir treure-li res més. Si alguna qüestió havia replicat l’arquitecte Mitjans a l’enginyer de Catalana era la qüestió de la columna. Mentre Jaume Elgström va considerar que només la podia partir una càrrega explosiva, Mitjans deduïa que ho havia fet el propi pes de l’ensorrament dels pisos.

Aquell mateix dia em vaig assabentar pels teletips de les agències que el jutge encarregat d’instruir el sumari seria Cesáreo Rodríguez-Aguilera Conde, instructor de primera instància del jutjat número 81. Pel que vaig poder saber, gaudia de prestigi i bones relacions amb la burgesia catalana. Se’l considerava un home culte i refinat, influït pel pensament del poeta i escriptor sorià Dionisio Ridruejo. Vaig pensar que podria ser el millor jutge per instruir un sumari tan complex i que començava amb una forta polèmica. La seva primera diligència va ser sol·licitar d’urgència un informe tècnic al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, i de la Mestrança d’Artilleria. Em vaig quedar amb la idea que la instrucció queia en mans d’un jutge progressista.

Els creixents rumors sobre l’origen de la tragèdia van obligar l’alcalde Porcioles a emetre un comunicat de l’Ajuntament al·legant que “se están investigando las causas del lamentable suceso sin que, hasta el momento, pueda adelantarse juicio alguno, ni descartar ninguna posibilidad”.

L’ombra del dubte estava circulant per tot arreu i l’objectiu era Juan Francisco Zunzunegui Costas, metge de professió, inquilí de l’habitatge tercer esquerre, propietat de Montserrat Passola, on es va produir l’explosió.

Dimecres, 8 de març, tres dies després de la tragèdia, el doctor Zunzunegui encara no donava senyals de vida. Aquesta circumstància el convertia en un personatge sospitós.

1 Jurista nascut a Jaén el 1916, es va establir com a advocat a Barcelona entre 1954 i 1961, reingressant després a la carrera judicial que havia iniciat a finals dels anys 40. A Barcelona havia connectat amb els cercles artístics, especialment amb Dau al Set, exercint de crític d’art en la seva revista. Va travar amistat amb artistes com Antoni Tàpies, Joan-Josep Tharrats, Albert Ràfols-Casamada i Modest Cuixart. Va fundar i presidir l’Associació d’Artistes Actuals de Barcelona. Havia estat crític d’art del Brusi i, més tard, senador per Barcelona pel PSC entre 1986 i 1989.

3. Una estranya fugida

Però, qui era el doctor Zunzunegui? La matinada del dia dels fets el donaven per mort amb la seva dona i la seva filla, fins que la policia va saber que havia passat el cap de setmana a Fraga. Vaig confirmar que el metge i la resta de la seva família es trobaven a Barcelona la nit del succés, amagant-se de la premsa i, potser, de la policia. Aquella actuació em va semblar insolidària, especialment tractant-se d’un neuròleg del que, en aquella època, s’anomenava Hospital General Francisco Franco de la Vall d’Hebron. No van trigar a circular notícies que es tractava d’un metge falangista i addicte al Régimen.

A partir d’aquella mateixa nit els rumors es van acumular sobre el doctor fins que gràcies a una entrevista que va concedir a Solidaridad Nacional, diari del Movimento, el 9 de març, vam conèixer alguns detalls i la justificació del seu comportament. El pis on vivia no era seu; l’havia llogat, com es va comprovar, a Montserrat Passola. El diumenge 5 de març, cap a les onze de la nit, el metge va sortir de Fraga amb el seu cotxe i va arribar al barri de Sarrià cap a les dues de la matinada. Zunzunegui ho va explicar d’aquesta manera:

Vimos un movimiento inusitado de coches y gente. En principio creíamos que se había producido un accidente de tráfico. Luego, al ver la luz de los focos, pensamos que se estaría filmando una película. Pero cuando nos acercamos y vimos nuestra casa derrumbada nos quedamos aterrorizados... Mi mujer estaba embarazada y mi hija se sobresaltó y se puso muy nerviosa. Así que decidí pasar la noche en el hotel más próximo que encontramos, que fue el César Augusto ubicado en la Vía Augusta. Pero una vez en la habitación no logramos conciliar el sueño. Opté por regresar a Fraga hacia las tres de la madrugada. Tenemos familia en Barcelona, pero, ¿cómo llamarles a horas tan intempestivas?.¿Y qué haríamos al día siguiente con la niña y mi esposa?. Llegamos a Fraga hacia las seis y media de la mañana. Me acosté. Intentamos dormir. Pero estaba perdido en un mar de pensamientos. La radio daba por muerta a mi esposa y decían que nos buscaban entre los escombros. Me levanté, cogí el coche y me vine de nuevo a Barcelona.

L’entrevista acabava dient: “No me molesten más ni a mí, ni a mi familia. Ni me llamen a mi servicio médico en el hospital”.

Aquelles declaracions no li van servir de molt perquè la seva reacció va seguir aixecant sospites, alimentades pels sectors econòmics i polítics als que interessava que l’atenció es desviés cap a camins suposadament criminals.

L’endemà, la direcció del Brusi va acceptar que titulés la informació d’aquesta manera: “Zunzunegui habló pero no convenció”. I el subtítol deia: “Llegó de Fraga, observó, marchó a un hotel y regresó porque no podía dormir”.

Vaig comprovar que la versió del doctor era certa per les informacions que va donar-me el personal de l’hotel César Augusto. El recepcionista va registrar el matrimoni. A la poca estona Zunzunegui va sol·licitar des de l´habitació de fer dues trucades a Fraga, una de les quals no es va realitzar perquè no contestava ningú. Seguidament el matrimoni va baixar a la recepció i va dir que s’ho havien pensat millor i que s’anaven. No van arribar a desfer els llençols. Tot i que aquesta va ser la realitat dels fets1 el director de l’hotel, Enric Llistosella, va desautoritzar aquella versió mitjançant una nota enviada al diari.

El dilluns, 13 de març de 1972, el jutge va convocar els perits nomenats, tres del Col·legi d’Enginyers, tres del Col·legi d’Arquitectes i tres militars de la Mestrança a l’edifici sinistrat. També va ser citada la portera de l’immoble, Aurea García.

Quan m’hi vaig presentar, cap a les deu del matí, la zona estava tancada i envoltada per la policia. Una brigada de bombers ajudava a treure els efectes personals d’alguns inquilins que ho havien sol·licitat. Vaig trobar-me amb la senyora García, molt espantada, que esperava ser interrogada pel jutge. Era una dona menuda, de cabells d’un color ros fosc, que no va posar objeccions a respondre a les meves preguntes.

—Va veure marxar als Zunzunegui aquell cap de setmana?

—Sí. Cap a dos quarts de vuit del vespre va baixar el doctor i em va dir que marxaven. Fins i tot va deixar-me les claus.

—Durant la tarda de diumenge va sentir algú rondant pel pis?

—En absolut.

—En alguna ocasió va notar comportaments estranys per part del doctor?

—No. És una família normal i educada. Com la majoria de veïns i inquilins del bloc.

—Sap si rebia visites molt sovint de determinades persones?

—Ell és molt reservat en tot. No li puc dir més.

La senyora García, que vivia a la part posterior a l’immoble, el bloc que dóna al carrer Santa Amèlia, era al llit quan a les dotze i vint minuts es va produir l’explosió, com el seu marit, els seus tres fills i la seva mare. La família va salvar la vida però es van quedar sense casa i sense feina.

Cap a migdia van començar a arribar cotxes oficials. Els tècnics de la Mestrança, acompanyats pel tinent coronel Ferrer; el comissari del districte de Sarrià; el secretari del jutge d’instrucció i el fiscal; els perits arquitectes amb els seus plànols i les seves càmeres fotogràfiques, el cap de Bombers i, finalment, el cap superior de Policia, Sergio Gómez Alba (el mateix que tenia sota el seu comandament els policies Antonio Juan Creix i el seu germà Vicente, feixistes i torturadors). Tan aviat l’autoritat més temuda dels demòcrates antifranquistes va baixar del cotxe li vaig preguntar:

—Señor Gómez Alba, ¿conoce las declaraciones del arquitecto Francesc Mitjans sobre el comportamiento de las estructuras del edificio después de la explosión?

—Sí, y me parecen acertadas. La columna de hormigón se rompió al no poder aguantar el peso de los seis pisos posteriores— i no va afegir res més.

A la una va arribar el jutge. Era un home alt i elegant. El cap superior de Policia el va saludar i es va quedar parlant una bona estona amb ell. Em vaig acostar discretament pel darrere i vaig escoltar part de la seva conversa:

—La prensa y la opinión pública están inquietas, señor juez, quieren conocer la causa.

Rodríguez Aguilera li va respondre

—Déjeme a mí a los periodistas. No se preocupe. Les diremos lo que les podamos decir.

Aquell matí vam saber per unes declaracions del metge forense, el doctor Enric Seguí Campañà, que la causa de la mort de dues de les víctimes havia estat l’asfíxia, quinze havien mort per traumatisme i una per efecte de l’ona expansiva.

Dues setmanes després aconseguiria conèixer “oficiosament” que l’instructor del sumari tenia ja l’informe dels nou perits i que era imminent una roda de premsa per fer públic un primer avanç del dictamen. El que es diu prima facie. Abans que es fes aquesta convocatòria vaig poder parlar amb el jutge:

—Com pot comprendre el meu nerviosisme és extrem. Ho confesso. Em sento pressionat per tot arreu. Em truquen dotzenes de vegades al dia. “Quan ho sabrem?”, em pregunten. Jo els prometo que com a molt tard en una setmana. El problema és que les tres comissions formades pels nou perits estan esperant les anàlisis dels laboratoris químics.

La companyia de gas em va fer arribar, mitjançant intermediaris, que estaven molt molestos i disposats a querellar-se amb qui especulés sobre la culpabilitat del gas i que volgués influir amb les seves informacions prima facie. Un d’ells va dir-me: “Si el gas és la causa llavors haurà sigut culpa del veí que es va deixar oberta la clau. La companyia no és responsable de la imprudència d’un abonat”.

Les hipòtesis dels informes tècnics eren més properes al gas com a possible culpable, incloent un possible descuit d’algun membre de la família Zunzunegui, que d’un arsenal d’explosius. Era raonable pensar que un neuròleg, fos o no d’extrema dreta, amagués aquest tipus de material en un racó de la mateixa casa on vivia amb la seva filla i la seva dona embarassada?

Els que començaven a tenir-ho clar eren els propietaris i veïns afectats que no van trigar a querellar-se contra la companyia de gas per suposat delicte d’imprudència punible. “Demostrarem que va ser el gas. A França, la conversió del gas ciutat a gas natural es va efectuar informant degudament al consumidor. No veiem clar que s´intenti culpar el doctor Zunzunegui. Ni parlar-ne. No caurem en aquest parany “. Eren les primeres frases que vaig sentir de Miquel Caturla, un jove advocat amb ganes de fer-se un nom amb aquell cas. Ràpidament vaig comprendre que podíem treballar en equip. Teníem un mateix objectiu: cercar la veritat. Li vaig donar el meu telèfon i així va començar una col·laboració que duraria fins després de la mort del general Franco.

1 Al doctor Zunzunegui li degué molestar la meva crítica a la seva actuació, així com la publicació de la seva fotografia de noces, que vaig localitzar entre la runa. Potser per això mai va acceptar una entrevista, fins i tot quan l’hi vaig sol·licitar per incloure les seves impressions en aquest llibre (vaig localitzar al neuròleg el 2011, trenta vuit anys després, a la Clínica Hospital Santa Teresa de La Corunya, on exercia). La darrera informació que en tinc és una intervenció pública que va fer a Salceda de Caselas (Vigo) el 21 de novembre de 2015 en un homenatge al seu avi Jacinto Zunzunegui Romo, “el médico de los pobres”, en el 98 aniversari de la seva mort.

4. Ni rastre d’explosius

Aquella Setmana Santa els mitjans de comunicació van aparcar qualsevol informació sobre l´explosió. Catalana de Gas va mantenir un silenci rigorós i, després de les declaracions de l’enginyer Jaume Elgström, cap altre empleat va tornar a opinar sobre el tema. Els alts directius de la companyia seguien callats.

El jutge mantenia el secret del sumari i no deixava que es filtrés cap informació sobre els resultats de la instrucció. El seu prestigi em feia pensar que, tot i que coneixia els principals directius de Catalana, entre ells el mateix president, no acceptaria cap mena de pressió.

L’última especulació sobre les causes de la tragèdia va ser la troballa d’una moqueta grisa que pertanyia al matrimoni Zunzunegui. Segons la Policia, havia quedat socarrimada, el que podia ser una prova que es va tractar d’una explosió provocada pel gas.

Després d’una estada a París, el magistrat Cesáreo Rodríguez-Aguilera va tornar a cridar als perits perquè acceleressin les seves conclusions. La meva idea era entrevistar-me amb algun d’ells però no hi havia manera. Després d’algunes temptatives frustrades vaig aconseguir que el perit arquitecte Fructuós Mañá Reixach, expert en estructures i nomenat pel seu Col·legi, acceptés parlar dels resultats del seu peritatge.

—Li he de dir que en principi estava convençut que havia estat una explosió d’un element químic com la nitroglicerina. No obstant això, davant les mostres del peritatge, vaig arribar al convenciment que havia estat el gas. Però després vaig tornar a la tesi dels explosius i de nou al gas. Estic desorientat, cregui’m— va començar confós.

—Quin ha estat la seva funció?

—He informat de la pressió que s’havia d’haver produït al pis del doctor Zunzunegui per aconseguir que es rebentessin els dos envans laterals.

—Pot avançar-me la seva conclusió?

—Només li diré que una explosió de gas podia haver rebentat les parets.

—Va tenir en compte la pressió que van exercir els sis pisos superiors a les parets?

—És clar.

—Com va realitzar aquesta investigació?

—Enviant material del pis a uns laboratoris d’assaig i veient com es comportaven i trencaven amb la pressió a què van ser sotmesos.

—Què aportaran els tres pèrits arquitectes per esbrinar si el gas va ser la causa de l’explosió?

—Poca cosa. Les investigacions per saber amb certesa si havien estat explosius havien d’haver-se realitzat la mateixa nit dels fets, veient a quin pis pertanyien els materials per ordre de caiguda i buscant en ells restes de nitrats. Però la primera urgència era rescatar els veïns atrapats a la runa. Ara ja és tard. Ha plogut i no queda cap rastre detectable.

—Pessimista?

—Doncs, sí. Em temo que l’aportació dels perits no serà contundent.

Durant els dies d’absència del jutge titular el sumari va passar a mans del jutge d’instrucció del número 17, Francisco Talón Martínez. El 6 d’abril va convocar als nou perits al jutjat perquè redactessin un informe conjunt. Jo era allà mateix. Hi havia anat per sol·licitar una entrevista al magistrat i vaig poder veure i escoltar com els deia:

—Señores, es la primera vez que tomo contacto con el sumario de la calle Capitán Arenas. Si me entregan el informe esta tarde hoy mismo lo pasaré al juez Rodríguez-Aguilera”.

Després de deliberar una hora l’informe no es va poder redactar. Faltava el resultat del laboratori d’algunes proves considerades fonamentals. Quan a la sortida del jutjat vaig buscar alguna declaració d’un d’ells, que vestia uniforme militar, va exclamar molest: “¡No nos complique más la vida!”. L’arquitecte Fructuós Mañá em va dirigir un gest de disculpa i els nou perits van desaparèixer escales avall.

El jutge Cesáreo Rodríguez-Aguilera (esquerra) i el Cap Superior de Policia Sergio Gómez Alba (a la dreta, amb bigoti), en un moment de la visita a l’edifici sinistrat (Foto: Santiago Vilanova).

Al jutjat hi va romandre Talón Martínez amb els seus ajudants i la moqueta que seguia estesa a terra. La porta del despatx era entreoberta. I ho vaig aprofitar:

—Señor juez, disculpe. ¿Considera que la moqueta está suficientemente chamuscada como para poder diagnosticar que fue el gas el que actuó sobre ella?— arriscant-me a que el magistrat em fes fora del despatx.

—La energía térmica producida por una explosión de aquella magnitud, fuese gas o fuese trilita, podía haber sido suficiente para quemarla. Pero, como comprenderá, yo no entro ni salgo en esta materia. Doctores tiene la Iglesia. El próximo martes regresa el juez instructor. Buenos días— i va tancar la porta.

Els dies següents vaig ocupar-me d´investigar l’insòlit cas d’una polissó russa que va ser trobada a l’aeroport del Prat desorientada buscant els seus pares. Es va perdre a l’aeroport d’Orly i, inexplicablement, va aconseguir entrar en un altre avió mentre la seva mare l’havia deixat sola uns instants per recollir una bossa que s’havia oblidat. Va arribar a Barcelona havent passat desapercebuda per tots els controls de seguretat. Es deia Lídia Aqtaikika, tenia catorze anys, i la policia espanyola la va tornar a Rússia embarcant en un vaixell de càrrega soviètic anomenat “Ivan Bogun” que va partir del port de Barcelona rumb a Gènova per acabar la ruta marítima a Odessa. Des d’allà un avió va traslladar la nena a Moscou. La rocambolesca història va ser portada de Diario de Barcelona, el dimecres 12 d’abril. Es veia a la polissó saludant des de la popa del vaixell de càrrega.

Jo mateix vaig fer la foto amb la meva càmera Yashica EZ-matic; vaig ser pioner en dur la màquina de fotografiar com a periodista i sense ser fotògraf, una modesta càmera amb la que vaig fer moltes exclusives i portades. Aquells anys no existien els mòbils i calia esperar al fotògraf del diari que algunes vegades feia tard. La meva opció ocasionà la irritació del grup de fotògrafs de premsa professionals. “Que ens vols treure el pa dels nostres fills?”, va dir-me de forma simpàtica un d’aquells veterans, en Jordi Soteras del Correu. Gràcies al suplement econòmic que rebia per aquelles exclusives vaig poder comprar-me, finalment, una Asahi Pentax Spotmatic i poc temps després una Canon Scoopic de 16mm amb la que vaig filmar les primeres manifestacions de periodistes, del moviment ecologista i antinuclear, i de la Revolució dels clavells de Portugal. Aquest llegat està dipositat a la Filmoteca de Catalunya.

Oblidant per uns dies el seguiment de l’explosió de Capità Arenas intentava treballar altres notícies per la secció de successos, com el suïcidi del famós actor de cinema George Sanders en un hotel de Castelldefels. El protagonista de Viatge a Itàlia, de Roberto Rosselini, amb Ingrid Bergman, i tantes altres excel·lents pel·lícules, s’havia pres una sobredosi de barbitúrics. Vaig reproduir el paper on havia escrit la seva última voluntat en castellà: “Aquí os dejo con vuestros líos en esta linda cloaca. Me suicido por hallarme aburrido y haber vivido ya lo suficiente”. I va deixar diners per pagar el seu enterrament.

Entrevista al Cap de Policia

Però aquelles exclusives no em feien oblidar la idea fixa d’aclarir la causa de la tragèdia de Sarrià. Compartia aquella responsabilitat a la secció de successos, a la qual tractava de donar una mirada social i política, amb el seguiment d’alguns temes urbanístics. Els anys que vaig estudiar a l’Escola Superior d’Arquitectura m’havien deixat empremta i en l’elecció dels temes sempre vaig manifestar el meu interès per l’arquitectura i l’urbanisme, així com per la lírica i la pintura1.

El pròxim objectiu seria el Cap Superior de Policia, Sergio Gómez Alba, a qui havia conegut durant la visita que els nou perits escollits van realitzar a la finca sinistrada. El seu secretari em va trucar a les poques hores de sol·licitar-li l’entrevista. Sabien molt bé que jo era el redactor que cada dia m’acostava a la Prefectura que ocupava tot el palauet de Via Laietana número 43, situada a prop del Palau de la Música; edifici de trista memòria per als antifranquistes, on el comissari Antonio Juan Creix infligia tota mena de tortures als detinguts polítics. Jo hi entrava pel número 2 del carrer Julià Portet, un heroi barceloní de la Guerra del Francès, i pujava a un despatx del primer pis on recollia el comunicat diari de detencions, atracaments, robatoris i traficants de droga. Sense voler-ho i per mandat de la direcció del diari m’havia convertit en un publicista dels èxits policials. De no haver-ho acceptat probablement no hagués pogut formar part de la redacció i entrar en nòmina.

Gómez Alba era un tipus calb i lleig, però elegant. Lluïa un bigoti fi, feixista, que suavitzava els seus trets greus. Contràriament al que es podia esperar de la seva cara de pocs amics, es mostrava afable i fins i tot simpàtic. Però no podia evitar veure en ell a un representant de la repressió que interrogava sindicalistes i polítics que lluitaven contra el Régimen.

Així que, armat amb la meva gravadora, em vaig dirigir a la Prefectura cap al vespre d’aquell 14 d’abril. Aquest cop vaig entrar-hi per la porta principal que estava custodiada per tres grisos. El pis del Cap Superior era enorme, de sostres molt alts, lúgubre, com totes les habitacions d’aquella espècie de petit Palazzo Farnese. Era la primera vegada, i seria l’última, que estaria en aquell despatx on tantes decisions s’havien pres contra la democràcia, el catalanisme i els drets humans.

Gómez Alba es va aixecar somrient. El seu rostre estava il·luminat per un gran llum de peu. Em vaig fixar en algunes pintures a l’oli de caràcter militar que penjaven a les parets. Eren escenes de batalles.

—Siéntese. Pero haga el favor de cerrar la grabadora.

En aquell moment, instintivament, pensant en la transcendència que poguessin tenir les seves declaracions, no vaig prémer el botó d’stop però vaig dissimular que ho feia. La cinta va començar a gravar suaument. Des d’aquell instant fins al final de l’entrevista vaig estar inquiet pensant que en algun moment podia saltar el dispositiu quan la cinta s’hagués acabat, descobrint-se l’engany. Però, un cop comesa la temeritat, vaig aguantar el tipus i vaig començar l´entrevista.