Santiago Vilanova L'explosió de Capità Arenas

3 Així ho va reconèixer, per exemple, el mateix president d’Iberdrola, Ignacio S. Galán, en un article publicat al diari El País l’1 d’agost de 2019 amb el títol “Liderar la transición energética”.

1. Mort de matinada

La nit del diumenge 5 de març de 1972 vaig anar a veure Le genou de Claire (El genoll de Clara) d’Eric Rohmer —un dels grans realitzadors de la Nouvelle vague— al cinema Arcàdia del carrer Tuset, una de les sales més concorregudes per la gauche divine. Vaig sortir de la projecció refrescat pels paisatges de l’Alta Savoia filmats per Nestor Almendros, pel meravellós llac d’Annecy i pels amors estivals de Jérôme, el protagonista. Vaig agafar un taxi cap al Putxet, on havia llogat un apartament prop del parc. Durant el trajecte seguia meditant sobre les escenes de l’encantador conte moral que acabava de veure. Era mitjanit. El taxista escoltava un programa musical. De sobte l’emissora va interrompre la programació per emetre una notícia d’última hora. Una explosió, de causes encara desconegudes, havia provocat l’esfondrament d’un edifici de deu plantes situat a la cruïlla dels carrers Santa Amèlia i Capità Arenas, al districte de Sarrià-Sant Gervasi. El locutor parlava de desenes de persones sepultades sota la runa i d’escenes d’horror. Es tractava de la major tragèdia urbana dels darrers anys. No m’ho vaig pensar dues vegades: li vaig demanar al taxista que donés la volta i em portés ràpidament al lloc del sinistre.

Pel camí no paraven de sonar les sirenes de les ambulàncies i dels cotxes de bombers. Vam travessar l’avinguda Diagonal i el vaig fer baixar a l’alçada del carrer Capità Arenas, abans d’arribar a la zona universitària. Coneixia bé aquella part de la ciutat pels meus anys d’estudiant a l’Escola Superior d’Arquitectura.

El carrer estava tallat. Davant de l’església Santuari de Santa Gemma em vaig creuar amb diversos grups d’estudiants de les residències pròximes que es dirigien corrent al lloc de l’explosió. La visió era dantesca. La zona afectada semblava haver estat bombardejada. La pols no deixava veure ni respirar. Em vaig tapar la boca amb el mocador i vaig penetrar en aquell infern. Els bombers s’havien enfilat al damunt de les muntanyes d’enderrocs i uns focus anaven il·luminant les seves maniobres. Estaven intentant rescatar les persones sepultades.

Havia passat com una mitja hora de l’explosió, ocorreguda a les dotze i vint minuts de la nit. L’enfonsament dels deu apartaments, que van caure com un castell de cartes, va sorprendre a molts dels seus ocupants al llit o veient la televisió.

En creuar la tanca de seguretat, en una acció imprudent per part meva, vaig trepitjar un paper que havia arribat fins a mi dut pel vent. El vaig agafar. Era el full d’una agenda en el que figuraven unes frases escrites amb retolador. Vaig aconseguir desxifrar el text gràcies a la llum d’un dels focus que estaven utilitzant els bombers. “La Maria Luisa ya no puede más. Se cae de sueño. Esta noche tendremos pesadillas”. Vaig posar-me aquell paper premonitori a la butxaca. Uns instants després un policia em va demanar que m’identifiqués. Li vaig mostrar les meves credencials de redactor de Diario de Barcelona i em va convidar a quedar-me a la zona de seguretat.

—Vigili, poden produir-se més esfondraments en l’altra ala del bloc— em va advertir.

En aquell mateix moment vam sentir uns udols prolongats i esgarrifosos. Un pobre gos, atrapat, bordava atemorit dalt de tot de l’edifici.

Començaren a arribar les primeres autoritats amb cares de consternació. L’alcalde José María de Porcioles, visiblement afectat; el ministre de la Governació, Tomás Garicano Goñi; el governador civil, Tomás Pelayo Ros; el procurador en Corts, Juan Antonio Samaranch i alts càrrecs de la Creu Roja i el Cos de Bombers. Em va sorprendre la presència de tantes personalitats rellevants convocades en aquella hora. No podien haver arribat de Madrid tan ràpidament. Els franquistes mai se solien mobilitzar de forma tan eficient. A una certa distància d’ells, grups de veïns havien baixat al carrer amb el que duien posat; uns anaven abrigats amb mantes, altres amb barnussos i bates.

Es comentava que l’explosió s’havia produït en el tercer pis del número 57-59 de Capità Arenas i que l’ona expansiva havia afectat finestres, portes i vidres de tots els quarts i cinquens pisos de l’illa.

—Li vaig dir a la meva germana que allò era la fi del món i ens vam posar a resar— comentava una afectada que plorava desconsoladament mentre era assistida per la Creu Roja.

Aquella nit no havia anat a veure Le genou de Claire per fer la crítica cinematogràfica pel diari i havia deixat a l’apartament el meu bloc de notes. Així que vaig demanar a un policia municipal que em facilités algunes fulles del seu. Ho va fer, tot dient-me:

—Caram, un periodista sense paper.

La primera declaració que vaig anotar va ser la de José Salvatella, un jove que es trobava en estat de xoc:

—La meva mare s’havia ficat al llit. Em vaig posar el pijama i vaig anar a tancar una finestra que estava mig oberta. En aquell instant vaig sentir un esclat terrible, ensordidor. Em van tremolar les cames i tot el cos. Vaig perdre l’equilibri. Les parets s’esfondraven i els vidres de les finestres van esclatar en mil trossos. La meva mare es va aixecar espantada i es va abraçar a mi. Pensàvem que ens moriríem. Tot d’una ens vam veure suspesos en el buit. L’habitació ja no existia, tampoc la cuina. S’havien ensorrat. L’exterior era fosc i la pols no ens deixava veure-hi. Així que ens vam quedar abraçats, immòbils. Fins que ens van rescatar.

Els primers auxilis després de l’esfondrament els varen fer estudiants procedents de les residències pròximes dels Col·legis Majors de San Raimundo de Peñafort, Muñoz Grandes, Sant Jaume, Fra Juníper Serra i Sant Lluís Gonzaga. Un d’ells, que anava cobert de pols, em va dir:

—No pensem en el perill que corríem a pujar-nos a la runa. Estàvem gairebé a les fosques i no ens imaginàvem el que teníem a sobre. Vam aconseguir treure a diverses dones i alguns nens. Quan varen arribar els bombers ens van fer fora i van començar a col·locar grues i instal·lar focus. Al veure l’edifici il·luminat ens vam adonar del que havia passat i del risc que havíem assumit.

Hugo Landeta era hispanoamericà i, com altres estudiants solidaris, es quedaria aquella nit sense poder preparar els exàmens convocats per aquell dilluns.

Recordo els crits del Cap Superior de Bombers, Josep Maria Jordà, per apartar els curiosos i evitar més riscos. Era un personatge entranyable al qual solíem consultar els reporters de successos i que va seguir en aquest càrrec fins a 1981. Jordà m´havia donat més d’una exclusiva per a la secció de successos del diari.

Uns nens en pijama, coberts amb mantes, contenint el plor i l’espant es deixaven acompanyar pels bombers. Un empleat del bar Antonio, situat al carrer Manuel de Falla, davant de l’edifici sinistrat, em va explicar com va veure un noi suspès en el vuitè pis i com va aconseguir passar-se a una habitació contigua després d’arriscats moviments que eren seguits amb angoixa per les persones que els contemplaven des del carrer.

A les tres de la matinada els bombers van treure d’entre la runa dotze cossos rígids coberts de pols i sang. Va ser quan l’alcalde Porcioles, després de consultar la companyia, va ordenar el tancament del gas de tota la zona. Fins aquell moment no havia escoltat encara una opinió procedent d’alguna autoritat o d’algun tècnic sobre la causa de l’explosió.

En les primeres hores l’objectiu de la Creu Roja i dels bombers era localitzar el més aviat possible les persones que encara poguessin estar vives sota les runes. Les autoritats presents xiuxiuaven i consultaven discretament als tècnics. Vaig entendre que havien requerit informes urgents a experts de Catalana de Gas y Electricidad i l’arquitecte que va projectar l’edifici, Francesc Mitjans Miró.

L’immoble havia estat construït feia uns vuit anys i tenia la forma d’un trèvol de quatre fulles. Els quatre blocs estaven separats per l’escala i els ascensors. L’explosió que es va produir en el quart pis afectà dues parets mestres provocant la caiguda de l’ala pel costat de l’ascensor. L’ edifici s’havia aixecat en quatre parts separades, sense bigues comunes. Aquesta va ser la sort de molts veïns perquè, sinó, les quatre ales del trèvol s’haguessin ensorrat.

La pressió sobre el subsòl va ser tan brutal que els tècnics del Cos de Bombers consideraven que s’haurien de revisar els fonaments de les cases veïnes ja que hi havia el perill que apareguessin esquerdes que obliguessin a desallotjar-les.

Eren les nou del matí i el cansament començava a notar-se entre els que dúiem hores a la zona. Llavors, una excavadora va esgarrapar un matalàs ensangonat. Van aparèixer els ferros d’un llit, un somier, uns peus nus seguits dels cossos d’un home i una dona abraçats. Tots vàrem quedar consternats amb la dramàtica i alhora tendra escena. Josep Brangulí, el fotògraf de Diario de Barcelona, era allà per deixar testimoni d’aquell trist moment. Brangulí, que va treballar durant les primeres hores de la nit, tornaria al matí per fotografiar l’edifici sinistrat a plena llum del dia. Aquella va ser la portada del Brusi del dimarts, 7 de març de 1972. La imatge que mostrava l’ala esfondrada era brutal. Cuines i lavabos a l’aire lliure; telèfons suspesos; armaris oberts plens d’aliments; una gàbia sense ocell; coixins ballant en l’aire, la bugada encara estesa... Entre la runa, llits destrossats, matalassos rebentats, plomes que el vent feia volar per tota la zona; llibres, joguines, sabates, vestits, fotografies familiars... Un Cafarnaüm d’objectes personals escampats entre les runes i els ferros.

Portava tota la nit en blanc i vaig decidir descansar una estona. Me’n vaig anar a esmorzar al bar Antonio, on vaig poder escoltar les primeres opinions contradictòries sobre la causa de l’explosió. Es descartava el butà perquè era impossible que hagués provocat una explosió que es va sentir per tota la part alta de la ciutat. La resposta llavors no podia ser una altra que el gas natural que feia poc s’acabava d’introduir al districte. Segons explicaven alguns veïns que discutien, els comptadors de l’edifici no indicaven cap fuita. Això és el que van sentir dir al tècnic de la companyia de gas quan es va presentar requerit per les autoritats. Es deia Lorencio i va diagnosticar en veu alta que aquella tragèdia només podia haver estat provocada per explosius.

Cap a les deu del matí es van trobar entre la runa unes bales del calibre nou curt.

—Hem de ser prudents— va afirmar Jordà. —No podem pensar que això és una prova que en aquest edifici existia una cèl·lula terrorista.

Més tard es va localitzar una pistola i la seva corresponent guia. Es tractava d’una arma propietat de Mario Antonio Klenner, capità de corbeta de l’Armada xilena que vivia al vuitè pis de l’ala afectada.

El porter de l’edifici havia facilitat a la policia una butlleta de fusta en la qual s’havien escrit en Letraset1 el nom dels propietaris dels pisos afectats del tercer bloc: al primer pis hi vivia Eva Kant amb una amiga. Al segon, la família Manresa. Al tercer, la senyora Mercedes Solanes amb els seus nebots. Al quart, on es va produir l’explosió, el doctor Juan Francisco Zunzunegui, la seva esposa Magdalena i la seva filla de sis anys; al cinquè, el senyor Antonio Romero Moreno, enginyer d’obres públiques amb la seva dona Dominique Dutheil i els seus fills Paul i Maria. Al sisè, un matrimoni. El setè era buit tot i que el mateix dia de la tragèdia havia de ser ocupat per un altre matrimoni. Al vuitè hi vivia el ja esmentat capità Mario Klenner amb la seva dona Maria Francisca Zirpel i les seves filles Karen i Francisca. Al novè, Antonio Salanova Gil i la seva dona Carmen Ballarín. El desè no semblava estar ocupat. Aquest va ser el primer balanç donat pel porter i que dies més tard va tenir algunes rectificacions.

Cap a les dotze del migdia del dilluns l’alcalde Porcioles, que havia tornat al lloc acompanyat del ministre franquista de l’Habitatge, Vicente Mortes, i el Capità General de la IV Regió Militar, Joaquín Nogueras Márquez, va declarar:

Esta desgracia es el precio que pagamos por la civilización moderna. Estamos viviendo en una sociedad de contrastes. Mi hijo se casa esta mañana y yo no he dormido en toda la noche. Y después de esto, ¡vete de boda! ¡Qué le vamos a hacer!

“Es el precio que pagamos por la civilización moderna”. Aquella declaració de l’alcalde, que fins aquell moment havia rebut tota mena d’informacions i opinions dels experts, m’indicava que el gas, símbol de la modernització, era la causa de la tragèdia.

Quan, cap a les quatre de la tarda, vaig arribar al diari, el director Josep Tarín-Iglesias m’esperava impacient. Sabia que jo era l’únic periodista que havia estat tota la nit a la finca esfondrada i que el meu reportatge seria una gran exclusiva. Josep Maria Cadena, el meu cap de secció, m’ havia reservat dues pàgines per explicar-ho tot.

El 7 de març, Diario de Barcelona va donar la informació més exhaustiva sobre l’explosió i l’esfondrament de l’immoble de Capità Arenas / Santa Amèlia. En portada apareixia la dramàtica foto de Brangulí. El titular va ser cosa del director: “Muerte de madrugada en Sarriá”. Molt literari i poc informatiu. El subtítol em va semblar ambigu: “Desde toda la ciudad se oyó la explosión”. Jo hagués preferit el que havia proposat: “Fue el gas o explosivos?”.

Em va sorprendre que no es publiqués una editorial sobre el terrible succés. També vaig considerar inconcebible, potser casual, que a la pàgina anterior al meu reportatge aparegués un anunci del gas natural de Catalana que especificava les qualitats del nou producte:

Símbolo de confort, elevado poder calorífico, excelente rendimiento energético, no ocupa espacio en el hogar, combustión limpia, no deja residuos ni contamina la atmósfera, no es tóxico y el suministro a los hogares es constante. Pronto será conocido en otros siete municipios barceloneses.

Aquella publicitat era enganyosa: el gas natural és en realitat un combustible fòssil i en aquest aspecte no pot considerar-se net ja que es troba directament implicat en l’escalfament global del planeta, i durant la seva extracció, transport, distribució i combustió emet grans quantitats de gasos d’efecte hivernacle. El gas natural està constituït per metà (entre el 70% i el 98%) i la seva combustió produeix diòxid de carboni (CO2) com tots els altres combustibles fòssils. No se’l podia qualificar, per tant, com un gas no contaminant.

Portada del Diario de Barcelona del 7 de març de 1972 (Foto: Brangulí).

Mesos més tard i en la memòria-balanç de l’exercici de 1972 de Catalana de Gas y Electricidad es publicava una auca dibuixada per Cesc, un humorista progressista anomenat Francesc Vila Rufas —que durant els anys 80 va simpatitzar amb el moviment ecologista— que il·lustrava un text de l’escriptor Josep Maria Espinàs amb estrofes com aquestes:

El gas no és tòxic ni contamina

i fa feliç a la veïna

Les famílies es deleixen

i al nou gas es converteixen

I direm, veient la xarxa

gas natural, món en marxa!

Com ells, altres intel·lectuals es manifestarien també desinformats sobre les propietats del producte. El popular dibuixant Muntañola també va fer un llibret d’acudits destinat a elogiar la incidència del gas en el benestar familiar. Fins que, ja durant els primers anys del segle XXI, els fundadors del partit ecologista Alternativa Verda vam aconseguir que la companyia de gas retirés una publicitat dels autobusos municipals de Barcelona que utilitzaven com a combustible el gas natural. L’ajuntament de la ciutat havia autoritzat col·locar un text que deia: “Funciona amb gas ecològic”.

A la pàgina 19 de Diario de Barcelona del 7 de març figurava una fotografia del casament del fill de l’alcalde Porcioles a la Reial Capella de Santa Àgueda. S’hi veien els ministres franquistes de Governació, Informació i Turisme, i Habitatge, senyors Tomás Garicano Goñi, Alfredo Sánchez-Bella i Vicente Mortes. L’esdeveniment explicava la presència a Barcelona d’alguns ministres franquistes al lloc de la tragèdia durant la matinada d’aquell dilluns. Havien estat convidats al casament!

1 Letraset era el fabricant d’un sistema de retolació, ja en desús, que consistia en una sèrie de fulls que contenien lletres que es podien transferir manualment a paper, cartró i a d’altres suports fent pressió amb un llapis, un bolígraf o un altre objecte rom.

2. Les primeres ombres de dubte

Barcelona es va llevar consternada per la tragèdia. L’Institut Anatòmic Forense va facilitar la identitat definitiva de les divuit víctimes, de les quals set eren nens. Es tractava de Mario Antonio Klenner Morales, de 32 anys i nacionalitat xilena, la seva esposa Maria Francisca Zirpel Roig, i les seves dues filles Karen i Francisca; María José Escobosa Sánchez, vídua, de 28 anys, i la seva filla María Luisa, de 6 anys; Antonio Salanova Gil, de 41 anys, natural de Calahorra (Logronyo), i la seva dona Carmen Ballarín Huguet, de 42 anys, natural d’Ablitas (Navarra); Antonio Romero Moreno, de 30 anys, i la seva dona Dominique Dutheil Durel, i el seu fill Paul, de 4 anys. Una altra filla d’aquest matrimoni, Maria, de dos anys, va ser hospitalitzada al Clínic; Eduardo Javier Casavilca, de 36 anys, natural de Lima (Perú), i la seva dona Patricia Anna, de 28 anys, i els seus fills Susana, de 5 anys, Paul, de dos anys, i Sara, d’un any; Eva Elisabet Kant, de 24 anys, de nacionalitat alemanya, i Pere Solanellas Calonge, de 17 anys; el seu germà Josep es va salvar miraculosament en romandre atrapat en un racó del pis que va quedar subjecte al mur.

Catalana de Gas va reaccionar immediatament davant l’impacte ciutadà que havia causat la tragèdia de Sarrià. Feia una setmana que el seu gabinet de comunicació havia programat per a aquelles mateixes dates una roda de premsa destinada a explicar les excel·lències del gas natural. Les circumstàncies van fer que l’empresa utilitzés aquell acte per proclamar que es considerava exempta de qualsevol responsabilitat i que no existia la més mínima sospita que el gas hagués estat el causant de la deflagració.

Contràriament al que s’esperava, en la roda de premsa del dia 7 no va donar la cara cap alt càrrec de la companyia. On era Pere Duran Farell? Qui es va enfrontar als periodistes va ser l’enginyer Jaume Elgström Garcia, director d’explotació, membre de l’Asociación Española de Gas (SEDIGAS), creada el 1970 per les empreses gasistes. Després d’un sec i afectat “bon dia!” va afegir:

—Senyors, l’explosió de dilluns passat no va tenir res a veure amb el gas natural però tampoc amb el gas butà, encara que no ens correspongui a nosaltres dir-ho.

—En què es basa per assegurar-ho?— li vaig preguntar quan es va obrir el torn de preguntes.

Em va mirar fixament i abans de respondre’m va exigir-me:

—Es pot identificar?

—Santiago Vilanova, redactor de Diario de Barcelona.

—Bé, la resposta és que l’ona expansiva no va tenir les característiques de la barreja produïda per l’aire amb el gas. D’haver estat culpa del nostre producte el màxim que podia haver aconseguit és enderrocar un envà o una porta. Una columna de quaranta centímetres, mestra, amb un forjat de quatre barres de ferro al seu interior, no la trenca per la meitat cap explosió de gas. Li donaré, però, quatre raons més. Primera: generalment les explosions de gas ciutat, com les de gas butà, en inflamar produeixen una combustió i seguidament un incendi. He estat a l’immoble i al pis on es va produir l’explosió. Allà no hi havia ni rastre de sutge. Segona: tenint en compte que no hi havia calefacció central de gas i que la de carbó estava espatllada i no funcionava des de feia mesos, la fuita i l’explosió havien de haver-se produït a la cuina. Els nostres perits situen l’epicentre al menjador. I em sembla lògic que sigui així. A la cuina no hi ha símptomes d’explosió i les canonades estan en bon estat. Atès que al pis no hi havia ningú en aquell moment, l’explosió només podia haver-se originat a causa d’una descàrrega del dispositiu de seguretat de la nevera. Em segueixen? Tercera: comprovem si algun dels comptadors havia registrat un desfasament o un augment desproporcionat de consum d’un dels abonats. Tot era normal. Un consum mitjà de vint metres cúbics al mes. Per a un esclat tan enorme com el que es va produir havia d’haver-se acumulat a l’habitació una quantitat de gas equivalent a un mes i deixant la clau oberta de forma contínua. I quarta: l’ona expansiva no té les característiques del gas que es propaga amb rapidesa. L’explosió, un cop rebenta les parets i els vidres, disminueix a gran velocitat. Mai, creguin-me, arribaria a propagar-se en un radi de cinquanta i més metres com va passar.

La intervenció de l’enginyer no podia ser més eficaç per als interessos de la seva companyia. Elgström era un home calb i amb pinta de bonàs. A tots ens va fer molt bona impressió. Resultava creïble i convincent. Però vaig veure en ell una cosa que no em va agradar. No hi havia manifestat cap sentiment envers les víctimes i el seu discurs el pronunciava amb una gran fredor.

—D’acord?— ens va dir.

—Per què no va poder ser el butà?— li vaig insistir. Em va mirar, va fer cara de pensar “una altra vegada aquest pesat” i em va respondre:

—Per les mateixes raons. Un gas pot tenir més potència que un altre però els elements que van intervenir són els mateixos. Pensi que la diferència entre gas ciutat i gas natural, el que estem introduint, és només de composició. Però li repeteixo, no va ser ni gas natural ni butà.

—Llavors, potser van ser explosius?

—Tinc entès que els militars investiguen i que la Policia també.

Durant la nit dels fets vaig sentir algunes converses entre tècnics que parlaven d’aire propanat, barreja de gas propà i aire, amb característiques similars al gas natural. Solia utilitzar-se provisionalment enlloc d’aquest en proporcions de 60% de propà i 40% d’aire.

—I aire propanat?— no vaig poder contenir en preguntar-li de nou al senyor Elgström.

—Propà? Miri, és la delegació d’Indústria la que té l’última paraula sobre aquest gas. És l’única autoritzada per donar els permisos de concessió. El jutge instructor del cas coordinarà totes les informacions tècniques que cada part aportarem. Ell nomenarà als seus perits o demanarà un informe a la Maestranza. Caldrà esperar.

—Se sap si el pis on es va produir l’explosió estava habitat?

—En el moment del succés no hi havia ningú. Estava llogat a la família Zunzunegui i sembla ser que el van rellogar a un tercer [fet que posteriorment es va desmentir].

—Es coneix la identitat del tercer?

—No.

—Si, segons vostè, l’ona expansiva no va ser deguda ni butà ni al gas natural, què la va produir?

—Ho desconeixem. A Catalana de Gas no tenim experts en explosius— somrient i cínic.

Em vaig quedar amb la frase final “no tenim experts en explosius”. La roda de premsa havia acabat deixant en l’ambient els primers dubtes sobre la possibilitat que la tragèdia hagués estat produïda per un suposat dipòsit d’explosius. De confirmar-se aquesta causa només existien dues probabilitats: que es tractés d’un amagatall d’organitzacions com ETA, o d’una cèl·lula d’extrema dreta. No em vaig imaginar que una cosa semblant pogués ubicar-se en un edifici de deu plantes ocupat per famílies de classe mitjana i estudiants. Però hores més tard la remor dels explosius s’expandia per tota Barcelona calmant els ànims de milers de mestresses de casa que havien començat a angoixar-se cada vegada que obrien el gas per cuinar o escalfar un got de llet.

Vaig marxar al diari tan confós com ho estava abans d’aquella roda de premsa. El dictamen del portaveu em va semblar massa ràpid i excessivament contundent, sabent que encara no es disposava d’un primer estudi tècnic-científic.

Aquell migdia, com de costum, vaig anar a dinar al restaurant Casa Jaume, del carrer Consell de Cent, entre Muntaner i Casanovas, a prop del Brusi. Allà em vaig trobar amb alguns clients que varen preguntar-me què opinava sobre les causes del succés. Els hi vaig dir que potser ens trobàvem davant de l’esclat d’un dipòsit de material explosiu d’una organització no identificada.