Полная версия:
Maria Aurèlia Capmany Farnés Pedra de toc
- + Увеличить шрифт
- - Уменьшить шрифт
Per gratificar tanta blancor, en la intimitat del vers, les restes del modernisme produeixen tendreses cursis, volgudament cursis, i, així, tot drama íntim esdevé trivial sense conseqüències. Eugenio Montes aconsegueix versos paradigmàtics:
Giran Paolo y Francesca, almas en pena,
reman vagos suspiros por el Sena,
«¡Es noche aún de amor!», gimen Julietas,
otoños de abanicos y muranos
deshojan el reloj. Lloran pianos,
violines, violas, violetas.
A poc a poc, com era lògic, es va anar apagant el timbre heroic i va anar quedant com una vibració que es propagava d’un poeta a l’altre, una obsessió d’elegància, una imatgeria purament ornamental plena de flors i acolorida. La reiteració de vocabulari i fins de trama poètica faria dir a Eugeni d’Ors amb la seva proverbial mala intenció: «Se parecen uno a otro como un Adonais a otro Adonais».
Aquesta era la literatura que més fàcilment podies llegir si en tenies ganes, però és un error freqüent en una certa crítica històrica massa elemental suposar que l’esperit objectiu d’una època és un únic corrent que s’ho enduu tot dins una mateixa llera. Però, naturalment, no és així, perquè les veus autèntiques segueixen molt sovint camins subterranis. I no parlo de modes ni d’errors d’apreciació, sinó del silenci obligat de molts, d’un silenci que els havia de marcar, no per deixar-los al marge, sinó per inserir-se més profundament en la realitat de les hores viscudes.
A Barcelona, arran de carrer, en el que en podríem dir la vida pública, creixia com a fenomen nou la cursileria. Si els homes de la cultura autònoma catalana (1931-1939) podran ser acusats pels seus detractors de pedants, una anàlisi malintencionada, però clarivident, podrà titllar la cultura postissa, amb els seus elements de barcelonisme sentimental, que irradiaven els nuclis catalans castellanitzats, de cursi. Miquel Villalonga ha definit en alguna banda l’orgull de ser cursi: «Éramos cursis, lo que indica que teníamos un deseo de superación». Trobaríem exemples a dojo per explicar el progrés de la cursileria. Els barcelonins no havien estat mai cursis; havien estat cruels, avars, traïdors, prudents; però cursis, no. Lo cursi es pot definir de moltes maneres, una de les que em semblen més aclaridores ens diu que l’home cursi és aquell que desconeix les pròpies qualitats, i que procura fer creure que en posseeix unes altres que no té. Així, per exemple: la noia que treballa i vol fer creure que viu de renda. Un dia podrem fer la novel·la de la cursileria d’aquests anys, que naturalment no té res a veure amb les novel·les que han fet els cursis. Les evocacions de la Barcelona entrañable (recomano als analistes estructurals que s’apuntin les vegades que surt la paraula entrañable en els articles de Destino), cosmopolita, nocturna, angèlica, fa de succedani de pàtria. Eugeni d’Ors ens en dóna un bell antecedent.
LA VANGUARDIA, 26 DE GENER DE 1945
«LIBERACIÓN, RESURRECCIÓN»
Añadiré a mi segundo credo —el de mis artículos de fe particulares— estas palabras: Creo en la Resurrección de las ciudades. Menfis... Babilonia... Ya sé, ya sé. He oído esta canción desde la escuela. Allí empezaron a hacerme recitar y me obligaron a oír, en verso y en prosa, con más o menos trémolos, la lección de la caducidad de todo lo humano. A la vez que se nos entregaban cartillas para el ahorro individual, con perspectivas sobre horizontes de capitalismo —es decir, de estructuras económicas perennes—, nos envenenaban a la fuerza de «Ruinas de Itálica» y de Coplas de Jorge Manrique.
Un bon dia Eugeni d’Ors devia fer el seu viatge obligat a Barcelona i devia descobrir que no era un munt de runes. Era bruta i fosca (recordem que estem en temps de restriccions elèctriques), pocs cotxes, amb gasogen, i a les cantonades grups mòbils de dones que criden: «¡Tengo pan, tengo aceite!». Pero la realitat no li podia interessar:
El mejor monumento a la Liberación, yo creo verlo en una columna que tuviera en lo más alto un Ángel áureo situado allí donde sube y se ensancha y se abre a la ciudad nueva y a la montaña azul, la que no en vano —más todavía por implícita vocación, sin duda, que por persistente memoria— sigue llamándose Puerta del Ángel. Ésta, al menos, sería una estatua de levita. Éste, al menos, no sería un monumento advenedizo. Y en su altura y en su resplandor todos íbamos a encontrar como una materialización de la garantía de que Barcelona no puede morir.
Vet aquí els llibres que apareixen comentats a Destino durant els anys 39-40:
La Poesía lírica Española. Ed. Labor — Guillermo Díaz Plaja
Historia del Arte Precolombino. Ed. Labor — Miquel Solà
Historia del Arte Hispanoamericano — Miquel Solà
Nueve poemas de Valery. Col. Azor. Poesía — Félix Ros
Primavera en Chinchilla. Col. Azor — Luis Santa Marina
La ventana de Papel — Guillermo Díaz-Plaja
Dios sobre la muerte — Ángel Valbuena
Antología de la JONS. Prólogo — Juan Aparicio
Rosa Kruger —Rafael Sánchez Mazas
España, Madre Nuestra — Felipe Sasone
La carrera de Doris Hart. Ed. Juventud — Vicki Baum
Tras el águila del César. Yunque. B. 1929 — Luis Santa Marina
Prisión flotante — Eduardo Carballo
Masones y pacifistas — Padre Tusquets
Vieja guardia — G. Montes Agudo
Rutas de la victoria — Felipe Bertran y Güell
El requeté. Ed. Fayard. París —Lucien Maulvault
Preventorio D. (Ocho meses en el SIM) — Félix Ros
Primer libro de amor — Dionisio Ridruejo
Tres horas en el museo del Prado. 4ª ed. — Eugenio d’Ors
Tierras del Ebro — Sebastián Juan Arbó.
Llegíem altres coses, és clar. Llibres que sorgien dels fons de les biblioteques, de les cases particulars, de l’Ateneu. Llegíem constantment, encara que no tinguéssim ni un clau per comprar llibres. Descobríem Joyce, la Mansfield, la Woolf. Llegíem Sinclair Lewis, Upton Sinclair, John Dos Passos, Hemingway. Discutíem fins a posar-nos roncs si William Faulkner creava un nou estil o no. Havíem trobat un llibre baratíssim, de tapes blavoses, titulat Santuario. Jo he de confessar que em va costar molt d’entendre com l’havien violada, a la histèrica de la protagonista.
Fèiem, naturalment, quantitats de versos. En Josep Palau Fabre, a Notes als poemes, explica el poema «Pedra». L’explica citant Aristòtil, a través de Zubiri. El tema és la identitat dels sentits i les coses. Acaba el comentari amb aquestes paraules: «Així m’absentava, així em sobrevivia durant aquells anys de 1939, 1940, 1941...».
Absentar-nos i sobreviure’ns era la nostra radical forma d’existir. Però no, com ha interpretat algun historiador de la literatura, per defugir de la realitat. Sobreviure’s no és evadir-se.
Referint-me a Salvador Espriu vaig dir un dia: «Després ve el llarg silenci de la pau. D’aquest llarg silenci en neix el poeta». Si hem d’historiar ho haurem de fer sense documents, i que em perdonin els historiadors. I per això absentar-se no vol dir tancar-se a la torre de vori, ni morir-se vol dir suïcidar-se. Salvador Espriu no es va suïcidar com Essenin. L’experiència quotidiana d’Espriu és la dimensió exacta d’una mort col·lectiva. Si no entenem que la poesia de Salvador Espriu ens parla d’una agonia col·lectiva no entendrem res. Perquè Salvador Espriu és el menys afectat de romanticisme de tots els nostres poetes. Per això no hi ha drama, no hi ha autocontemplació, no hi ha confessions en la seva poesia. Hi ha, tot al contrari, una mirada desafiant a la mort present. Per això els seus versos són sempre un clam tràgic, o un abrupte sarcasme. Quan diu: «No lluito més...», vol dir: «No em vencereu».
La guerra a la ciutat s’havia calmat una mica. El dia 8 d’octubre de 1940 apareixia als diaris la següent nota firmada per Antonio de Reparaz:
La guerra civil que ha vivido España de manera tan cruenta ha traído consigo, como secuela inmediata, un confusionismo profundo al tratar de establecer delitos y exigir responsabilidades dentro del voluminoso conjunto de hechos responsables que se cometieron.
Es lógico —y lo necesita la seguridad del nuevo Estado— que se aplique justicia ejemplar, dentro de la máxima serenidad y la más exquisita ponderación. Para los que ayudan a este afán van encaminadas estas líneas, pero también se convierten en advertencia para quienes, aprovechándose del dolor de España, intentan saciar deseos de particular venganza, saldar odios, satisfacer bajas pasiones.
Para poner término a este estado de cosas, he resuelto no admitir en lo sucesivo ninguna denuncia que no sea formulada por escrito y firmada debidamente, en la seguridad que sobre este documento se guardará la mayor reserva, pudiendo reclamar su devolución el denunciante, una vez se hubieran comprobado sus términos. Del mismo modo hago constar públicamente que impondré con toda dureza la correspondiente sanción a quien lleve denuncias a mi autoridad, que, desfigurando los hechos, oculte el fin rencoroso que los motiva, ya que las falsas delaciones vienen produciendo de modo constante inquietud en el espíritu y zozobra en los hogares que día tras día ven alterado su reposo con sucesivas e injustificadas delaciones.
IV
L’ANY DEL FRED
L’hivern que va registrar la victòria i la derrota nazi en la neu russa ha deixat en la novel·la i filmografia imatges d’un horror i al mateix temps d’una grandesa que gairebé anul·la tot judici crític. La mort esdevé un monstre blanc, foll, que ho destrueix tot i quasi estàs a punt de creure que no són els homes els que han organitzat aquella carnisseria. L’epopeia del gran fred ha estat contada en tots els tons. Des del realisme socialista, amb què explica el film Stalingrad la victòria russa, capitanejada per l’heroi positiu que es diu Josep Stalin, fins a la tendra, desesperada anàbasi de Carlo Levi, des del gel rus a la càlida Itàlia. El petit fred, el fred miserable, envilidor però perfectament suportable dels barcelonins, no hi té veu ni vot. Arrossegàrem, durant molt de temps i en múltiples variants, la literatura testimoni, i la confondrem amb literatura compromesa i amb literatura tout court.
Surt a flot també de tanta experiència dolorosa la revulsió aparent de valors ètics. Sembla que s’hagi arribat al fons de la confessió, allí on l’home coneix la situació límit de la qual ens parla Jasper, i es descobreix a si mateix amb absoluta nuesa. En aquest sentit es produirà en la literatura a l’ús, i sobretot en la cinematografia, una cursa d’obscenitats. En certa manera tindrà l’aire d’una alliberació, però la veritat és que ni la nuesa ni el striptease faran pas a una nova eròtica, sortiran a flot com a fórmules alliberadores de les situacions ja tipificades en la literatura llibertina. Des de les normes de conducta que imperen en l’Espanya pre-turística, tot planteig sobre la sexualitat produeix els efectes d’una alliberació. La nova pau no sols exigeix una indumentària recatada, no sols aconsella i en alguns llocs imposa la utilització del barnús a les platges, no sols la censura esborra tota nuesa i tota referència a plaers il·lícits, sinó que, en les grans ciutats, els representants de l’ordre públic vetllen per la moralitat dels ciutadans com un pare gelós a l’Espanya de la Contrareforma:
LA VANGUARDIA, 27 DE MAIG DE 1941
«CIRCULAR DE LA DIRECCIÓN GENERAL DE SEGURIDAD SOBRE RELAJAMIENTO DE COSTUMBRES»
La Dirección General de Seguridad ha cursado la siguiente circular de las autoridades gubernativas:
En la calle, en paseos y en lugares de esparcimiento, teatros, cines, cafés, etc..., se advierte un relajamiento censurable de nuestras costumbres, oyéndose frases obscenas y viéndose parejas de jóvenes que sin recato mantienen actitudes más que incorrectas, desvergonzadas. Dar sensación de energía en la corrección de tales licencias es deber primordial de la autoridad y en tal aspecto recomiendo el mayor rigor en la imposición de multas que estén en relación con la importancia de la falta cometida, publicando en la Prensa los nombres de los corregidos. También importa sea inexorable en el cumplimiento del horario de cierre de lugares que cultivan el género frívolo, imponiéndose a los contraventores fuertes sanciones. CIFRA.
Naturalment, la persecució de parelles pels parcs creixia i decreixia segons la imminència de les disposicions, però malgrat les formes de protesta i de rebel·lió —disbauxa i burla— la postguerra europea produeix l’estampida d’una generació que ha viscut en l’obsessió del pecat i la nuesa.
D’aquesta barreja i de les progressives onades de turisme, en neix la fluctuant i bigarrada ètica espanyola, que pren sovint formes aparentment rebels, però que no són més que la profunda afirmació de l’horror al sexe, com en trobaríem exemples abundants en la novel·lística de Cela, i en el cinema de Buñuel.
Molt sovint, d’aquesta visió agressiva, acusadora de la condició humana, se’n dirà realisme. Aquesta qualificació forma part d’un esquema que es perpetua en les literatures espanyoles. El prestigi d’aquest esquema és tan extraordinari que els novel·listes que no acaben de conformar-s’hi se’ls considera poc vigorosos, o poc atrevits, o poc realistes. El realisme espanyol sempre es troba amb l’obligació de descobrir el vessant terrorífic que la beateria oficial amaga. Així que l’entusiasme heroic cedeix, amb el rastre encara visible del barroquisme verbal de les epopeies, veurem com tornen amb les seves ganyotes i la gesticulació guinyolesca els hereus de La Busca i del Ruedo ibérico.
L’any 41 apareixen, a primera fila de la política nacional, dos noms que presidiran tota una època de la cultura hispànica: Gabriel Arias-Salgado i Juan Aparicio.
LA VANGUARDIA, 10 DE SETEMBRE DE 1941
«EL NUEVO VICESECRETARIO DE EDUCACIÓN POPULAR
DON GABRIEL ARIAS SALGADO TOMA POSESIÓN DEL CARGO»
Al trasladarse los servicios de la Subsecretaría de Prensa y Propaganda al partido, se creó por el Caudillo y Jefe Nacional de Falange la Vicesecretaría de Educación Popular, que viene a reunir dentro de su seno todos los que hasta entonces venían dependiendo de la antedicha Subsecretaría.
LA VANGUARDIA, 17 D’OCTUBRE DE 1941
«JUAN APARICIO, NUEVO DELEGADO NACIONAL DE PRENSA»
La Delegación Nacional de Prensa asume todas las funciones y servicios de la extinguida Dirección General de Prensa.
A l’avantguarda d’aquest nou realisme hispànic apareixeria amb una prodigiosa empenta un escriptor que va aconseguir l’aire de profeta il·luminat, de precursor dels bons temps. Independentment dels judicis que els especialistes en literatura vulguin fer de la seva obra, Camilo José Cela va produir uns entusiasmes apassionats a tot nivell; la seva obra i la seva persona eren una sola cosa i els histrionismes amb què va decorar la seva vida literària farien empal·lidir d’enveja els més llançats dels nostres joves histrions. En acabar-se la dècada dels quaranta la vox populi explicava que l’èxit de l’autor s’havia traduït ja en moneda comptant i sonant, cosa que, com és lògic, va augmentar el respecte que se li tenia.
Cela posava en marxa un art de narrar que se’n diria realisme, classificació a la qual s’afegirien segons el gust del moment els adjectius tremendista, hispànic, esperpèntic, i que deixaria un solc profund; potser perquè, de fet, aquest artista hàbil i espectacular s’encarrilava dins un solc ja aprofundit pels seus predecessors.
Però no és per qualificar l’obra de Cela que l’he recordat, sinó perquè el record d’aquesta obra i les circumstàncies que la veien néixer em porten al tema realisme i realitat. Fins a on era penetrable la realitat que vivíem?, i fins a on ens disposàvem a salvar-nos d’aquesta realitat? Salvar-nos-en de molt distinta manera, o bé distorsionant les dades que en rebíem, o bé conferint-los una coherència que les faria més suportables. Què és, si no, el realisme? La paraula ha produït tota mena d’equívocs i els produirà, no sols perquè conté una pluralitat de significacions, sinó perquè ens arriba simultàniament viva i fossilitzada. I també perquè arrossega adherències de prestigi i de vilipendi i no ens hem desfet encara d’aquestes actituds emotives. Realisme, com és sabut, ve de res-rei, que vol dir ‘cosa’. Realisme pot significar, doncs, dos propòsits mentals absolutament oposats; pot significar l’operació intel·lectual que consisteix a ordenar les dades que ens subministra l’experiència de tal manera que les coses que hi ha al nostre voltant esdevinguin penetrables, o, tot al contrari, realisme significa la certesa que tota operació intel·lectual prové de la intuïció d’unes idees, que són les úniques coses autèntiques amb les quals coincideixen, de manera remota i imperfecta, les dades de l’experiència. Realisme pot encara significar una referència, no sols a la manera d’exercir l’intel·lecte, sinó a la manera de comportar-se un individu, i llavors direm que és realista si no segueix una conducta prèviament traçada, sinó que varia segons reclamen les circumstàncies. I també, en aquest cas, ser realista suportarà tot el pes de refús o d’elogi, segons qui sigui que formuli el judici.
La confusió de termes tindria com a tal confusió la seva relativa importància, car caldria reclamar, només en el moment en què ens poséssim a parlar de realisme, un previ aclariment del significat de la paraula. Així, per exemple, Kant, en fer la divisió dels judicis en analítics i sintètics, comença per explicar-nos què entén ell mateix quan diu analític i quan diu sintètic, i es compromet a no variar mai més en el transcurs de la seva explicació el significat que ha conferit a aquests adjectius. L’aclariment de termes i la seva justificació no és feina petita i en Hegel és ja tota la seva filosofia. Vulguem o no, els filòsofs no fan altra cosa que manipular amb el mateix llenguatge que nosaltres usem, i, per més críptics que ens semblin, el rastre del seu pensament impregna les nostres expressions més vulgars. Si, a més, tenim en compte que filosofar no ha estat altra cosa que heure-se-les amb els objectes que ens volten i organitzar el remolí inicial de les nostres vivències, no és feina inútil establir un previ acord sobre les paraules que volem usar, encara que aquest previ acord sigui temporal i fràgil.
La mateixa paraula, doncs, segons qui la diu, segons en quina època de la història del pensament la diu, segons el prisma literari que posseeix el qui la diu, té un sentit absolutament oposat.
Realisme, en el vocabulari de l’escolàstica decadent i en el pensament dels renaixentistes, va ser sinònim d’idealisme. Realisme no és sinó atorgar tota la realitat a les idees. Les idees no són el resultat de l’exercici de pensar, sinó l’origen. El nostre intel·lecte té la facultat d’impregnar-se de les idees preexistents —sortós aquell qui posseeix una impregnabilitat de primer ordre—, i ja en possessió d’aquest projecte originari de món, serà capaç de reconèixer a cada instant per identitat o per oposició la quasi realitat de les coses que passen. La més poderosa aventura intel·lectual del pensament europeu del Renaixement ençà descansa en aquesta convicció i, de Giordano Bruno a Hegel, amb metòdica constància, els pensadors han treballat per desacreditar la pedra contra la qual ensopeguem i facilitar el camí que ens identifiqui amb la idea de pedra.
La paraula realisme per expressar la condició de real, o sigui l’objectivitat de la idea, no fa fortuna en el llenguatge vulgar; per a qualsevol home de mitjana cultura, realisme s’oposa a idealisme, i estic absolutament segura que més d’un lector que hagi tingut la paciència d’arribar fins aquí s’impacientarà i es dirà: «Amb què surt ara! No hem quedat que realisme s’oposa a idealisme? Doncs ja està bé!».
Doncs no ho està, de bé, perquè el que m’agradaria poder demostrar és que el sentit epistemològic de realisme s’introdueix en la textura del pensament actual i col·labora a la confusió que el terme realisme arrossega.
Quantes vegades he recordat la frase de Zubiri: «¡No se trata de eso!». Quantes vegades hem vist l’honesta i legítima actitud idealista qualificada de realisme, sense adonar-se que l’observador saltava d’un lèxic que feia referència a la forma del coneixement i no a la fe intuïtiva en la consistència dels objectes. Jaume Vidal Alcover ha parlat irònicament moltes vegades de la utilització contradictòria del mot objectivitat. Una pregunta aclaridora seria: què entenem per objecte?
Objecte és simplement allò que s’oposa al subjecte. Per tant, voldrà dir una cosa o en voldrà dir una altra, segons quina sigui la funció que assignem al subjecte. I el subjecte, és a dir, l’ésser humà, que pensa i actua, adquireix, a l’alba del Renaixement, un augment progressiu de facultats creadores. El món, és a dir, l’univers ordenat que l’home té enfront seu és producte, no origen, de les seves idees. L’ordenada ciència de Plató es posa de moda. Tot és projecte, captat directament d’un univers perfecte: l’amor, la teoria de l’Estat, la religió que es converteix en mística. Sol, en el centre del món, l’home es troba més a prop de l’origen del pensament que de les coses que té a l’abast de la mà. Per això la dialèctica platònica es troba sempre com a taula de salvació d’aquesta heroica actitud solitària, i per això, mentre els científics es dediquen, tot sols, a determinar relacions numèriques de fenòmens i s’allunyen definitivament dels pensadors, dels poetes, aquests busquen amb passió una identificació amb les idees pels camins de la mística.
Segons el lèxic usat en les escoles medievals, aquests teòlegs platonitzats s’havien deixat seduir definitivament pel realisme. Heimsoeth, un dels historiadors del pensament, amb una capacitat de síntesi admirable, ens explica en aquell llibre titulat Els sis grans temes de la metafísica occidental, que tant d’èxit va tenir els anys trenta, l’apassionada discussió sobre els universals, que va mantenir els homes de les escoles en un constant combat tan dur, tan agre, tan verinós, com el que avui pot oposar socialdemòcrates i comunistes. Sembla, de bell antuvi, una discussió bizantina, però no ho és. Es tracta de saber si, quan anomenem les coses, quan diem casa, home, cavall, terra..., aquests mots són només etiquetes que posem a les coses, per entendre’ns, o si quan diem casa, hem captat la realitat casa que existeix perfecta i separada i a la qual, potser, s’assemblen les múltiples, infinites, imperfectes cases que al llarg de la nostra existència podrem trobar i que reconeixerem com a tals cases, en la mesura que s’assemblen a la idea de casa que jo sé que existeix. El món que esdevé, per tant, no és més que una imperfecta epifania d’un altre món perfecte que jo retrobaré si intensifico la meva facultat de pensar, si m’endinso més i més en el coneixement, exercici íntim, imitació, exemple, de l’exercici que Déu mateix fa en crear el món.
Mentre els científics s’entretenien establint les lleis que regulaven les relacions dels fenòmens, els homes ambiciosos que intenten explicar el món s’allunyen de la immediatesa i tracten de construir-lo amb la coherència que el més exigent, el més absolut realisme els permet. No hi ha altra realitat que la de les mateixes idees; aquestes, immutables, segures, s’ordenen prèviament estratificades. Pel camí de les idees s’arriba al ser i, ja en la identificació del ser, el pensament pot estalviar-se tot moviment, tot trànsit, i es pot confondre en el no-res.