Полная версия:
Maria Aurèlia Capmany Farnés Pedra de toc
- + Увеличить шрифт
- - Уменьшить шрифт
No hay sitio para ellas en la España Nueva.
L’Institut Escola a Barcelona havia nascut l’any 1932. Havia existit prou temps per a donar tres promocions de batxillers. La primera promoció va obtenir el títol pel juny de 1936.
Va ser incòmode per a molta gent, l’Institut Escola, i, en un país com el nostre, que posseeix una curta però fecunda tradició pedagògica revolucionària, va depassar els límits de tota previsió. Va ser, mentre va viure, no sols una experiència pedagògica, sinó un fenomen ciutadà. A Mirador, revista respectable, va sortir un comentari irònic sobre els futurs batxillers de l’Institut Escola. Era d’inici l’hereu de l’Instituto Escuela de Madrid, i va revifar, amb la seva nova empenta, el zel que els llargs anys d’existència de la institució madrilenya havien apaivagat.
Els estudiants barcelonins vam viure, en el curt període d’un batxillerat, amb l’esperit alerta, viu, amb el convenciment que formàvem part d’una empresa que tendia a millorar les relacions de convivència. L’Institut Escola no predicava un dogma, sinó un comportament. Va viure lligat a l’aventura política de Catalunya. Si jo hagués de resumir en poques paraules el fracàs i la glòria d’aquells anys, diria, parodiant el Cusano, que la glòria d’aquella pedagogia va ser fer-nos entrar en la veritat amb creixent plaer, i el seu fracàs va ser preparar-nos per a un món que no ha existit mai. Més ben dit, que ja no existia, quan nosaltres confiàvem que la intel·ligència havia de redimir el món. Érem, sense cap mena de dubte, els hereus d’aquell impuls d’optimisme i generositat que havia inflat la retòrica liberal del XIX.
L’Institut Escola tenia, és clar, la seva mística. Hi havia unes quantes coses sagrades; potser sagrada no és la paraula, car es refusava tota sacralització, però respectables, que substituïa el terme. I aquestes coses eren la persona, la llibertat, l’autenticitat. Tot això era teoria, és clar; a la pràctica es traduïa en un treball escolar constant, sense a penes llibres de text, muntanyes de quaderns i el pas d’un curs a l’altre sense notes finals i sense ni un sol examen.
El pas de l’adolescència a l’edat adulta ha estat tema sovintejat pels novel·listes. L’adolescent contempla amb terror tot el que se li exigeix i es fa el desmenjat i fins el tempta el suïcidi: l’han estat preparant per a ocupar un lloc i vet aquí que ja el té. L’esbandida que nosaltres vèiem davant dels nostres ulls no tenia res a veure amb tot això; en aquell vaitot, adolescents i adults ens trobàvem estretament solidaris.
Malgrat que l’Institut Escola havia sorgit del seu homònim madrileny —d’aquí la redoblada antipatia que produïa als catalanistes de dretes— i que, per tant, en el fons dels seus propòsits, hi havia els preceptes de la Institución Libre, del germanisme de la Institución només ens n’havia arribat aquella admiració per la ciència alemanya, latent en la majoria dels intel·lectuals dels anys trenta, i del propòsit de reconstrucció d’un tradicionalisme espanyol: el recull de cançons populars de Benito, el contacte habitual amb el Romancero en escenificacions teatrals, i recitats i lectures, i aquella mitificació del paisatge castellà a través de Machado, Unamuno, Ortega, i que té la més genuïna expressió en aquella frase castiza d’Ortega:
—Caballero, ¡en Castilla no hay curvas!
Però res més. Les ires que produïen els institucionistas als historiadors i als publicistes de dretes —Vicens Vives comenta a España 1868-1917 l’excessiva virulència de les acusacions a un moviment que va representar un paper secundari— només arribaven de retop a l’Institut Escola de la Generalitat. La condemna més greu li ha vingut, com a tants moviments progressistes nostres, de la pròpia intel·lectualitat catalana i en forma de silenci.
LA VANGUARDIA, 28 DE NOVEMBRE DE 1939
«TAREA Y ÓRGANOS REGENERADOS»
La «Junta de Ampliación de Estudios», las «Pensiones en el extranjero», la «Residencia de Estudiantes», nobles cartelas puestas en fachadas de disimulación tras las cuales no cabía sino el anhelante y voraz cacicato a sueldo de las logias y de Internacionales, se prostituyeron villanamente al contacto con los tentáculos viscosos del pulpo de referencia.
Descuajar la Institución Libre de Enseñanza en las últimas y más sutiles raíces casi imponderables es base inexcusable de una reintegración nacional.
Les arrels, sí, existien, i tenien de comú una moral que no recolzava en un estat d’èxtasi, sinó en un projecte de la intelligència. Una moral remotament epicúria, que s’hauria basat en aquella dita d’Epicur el Vell: «Vana és la paraula del filòsof que no sap alleugerir el sofriment dels homes».
D’aquesta moral, els diaris en deien moral femenina i s’hi oposaria el mite de l’adolescent guerrer:
SOLIDARIDAD NACIONAL, 21 DE NOVEMBRE DE 1939
«FUSILES PARA NIÑOS», A UNA SEÑORA PACIFISTA, J. M. COMAS ROCA
Esas marchas militares de niños que con tan certera previsión organiza la Falange, esas actitudes arrogantes a que se habitúan, ese manejo del fusil con el que se familiariza, constituyen el cultivo adecuado del valor, el clima saludable en que se desarrolla frondosa la virilidad y la reciedumbre del espíritu apto para las acciones esforzadas y que impide la vergonzosa deserción en el momento del peligro. Porque, junto con el manejo del fusil, se inculca a nuestra juventud los principios de la Religión, Patria y Familia que forman la base de la educación de las personas decentes. No se alarme, pues, señora, cuando vea en manos de su tierno hijo un fusil con su bayoneta bien afilada. Al contrario, tranquilícese. Piense que es para su hijo y tal vez para usted un seguro de vida.
Algú ha dit recentment que no tenim dret a jutjar. Jo diria que no tenim dret a condemnar —la victòria és tan temptadora!— però, a jutjar? Si se’ns treu el dret a jutjar, a prendre partit, què ens queda? Condemnar, en canvi, és difícil si tenim en compte els fusells, els exèrcits en marxa. El silenci i la por és un mal cultiu mentre ressonen els clarins de guerra.
La más gigantesca retirada militar de la historia. 700 barcos para reembarcar tropas tras tenaz diluvio de metralla. Los alemanes han capturado 330.000 ingleses y franceses.
Un noticiari UFA oferia unes imatges cruels de la derrota. No era crueltat sagnant, era l’evidència d’un art nou per a nosaltres, tot i que sortíem d’una guerra sense pietat, era l’art de destruir la persona, de convertir-la en ramat, d’empènyer l’home cap a un últim nivell de degradació. A la platja de Dunkerque els alemanys havien plantat una cleda amb xarxa de filferro espinós. La màquina cinematogràfica havia perseguit els homes nus fins a ran de les ones. Els uns es llençaven de bocaterrosa, els altres es quedaven mirant, amb odi; uns altres simplement giraven el cap, potser amb fàstic. Jo vaig sentir mareig, un cobriment de cor que em va obligar a sortir de la sala. Mentre aconseguia respirar profundament a la llum del dia, tanmateix brillant, el meu company va comentar que jo havia tingut una reacció molt adequada a la meva escaient feminitat. No recordo si vaig fer l’esforç d’explicar-li que em semblava completament impossible que la nàusea fos patrimoni de l’esperit femení. Potser no ho vaig fer, potser en realitat vaig pensar que per una vegada que el meu company em dedicava aquell piropo tan preuat més valia agrair-l’hi i prou. Per altra banda, potser els meus arguments li haurien semblat restes d’una actitud sentimental, individualista, liberal i tampoc no m’hauria escoltat. I a més, en altres temps, vull dir quan jo anava a l’Institut, una multitud d’opinions eren possibles, el món era matisat. Ara, tot estava resolt. Ho explicava molt clar un article de Dionisio Ridruejo.
SOLIDARIDAD NACIONAL, 3 DE JUNY DE 1940
«LUCHA DE REGÍMENES»
Está concluyendo en Europa —lo cual puede querer decir más o menos en el mundo— el sistema, la cultura, la forma liberal, dicho de otro modo, el régimen burgués que fundamentalmente consiste en afirmar la insolidaridad del individuo para su control no social, substituyendo los destinos colectivos por los individuales y basando el destino individual en formas que atañen al reino de este mundo material y a substituir la fórmula imperial política tendente a la armonía universal por el individualismo nacionalista de los aislados en un simple destino vegetativo, aunque la desmesurada afición a este destino haya engendrado también fuertes imperios y aunque la vieja necesidad de armonía haya intentado buscar fórmulas conciliatorias que han causado durante veinte años la risa del mundo.
Frente a este régimen de decadencia se levanta un nuevo régimen, se levanta lo que genéricamente podríamos llamar el socialismo o el sindicalismo, vencidos, seducidos y localizados ya —por obra de España— en sus variaciones rencorosas, irreligiosas, clásicas e internacionalistas y revolucionariamente triunfantes y amenazadoras en sus formas de reivindicación de las esencias tradicionales, la supremacía del espíritu y la supremacía del sentido nacional imperial.
[...]
El nuevo régimen apunta con rigor más grave en el igualitarismo económico, pero deshace la caduca utopía y crea como réplica un nuevo orden basado en la moral inmortal de la milicia, en el sistema de las jerarquías que van del llano pueblo al jefe de este pueblo, substituyendo con jerarquías económicas la salida a un sistema de nuevo popular y aristocrático. España en último término deberá empezar a cubrir de hierro su tremenda y serena estatua moral para esperar el día del último juicio.
Les cròniques de Manuel Aznar acabaven de donar el dring segur del que semblava que era la definitiva política europea. Era qüestió de dies. A la guerra del 14, els alemanys no havien passat d’Ostende; ara ja havien instal·lat les armes al canal. Als anglesos només els quedaven el mar i l’aire.
L’exaltació de la victòria era visible tothora. A classe d’alemany, Herr Bertolt Beinert coronava la seva lliçó amb una arenga guerrera. Era un home poc corrent, Herr Beinert. En aquell curs apressat, ensopit, glacial, de solució d’expedient, ell dedicava a la classe, als alumnes, una atenció plena de fervor pedagògic. Treballàvem allí, a la classe, i el treball era una festa. Aquell matí, de sobte, va enrogir —era molt ros i molt blanc— i amb la cara il·luminada ens va descriure la derrota dels francesos. L’exaltació va anar creixent, com si veiés, entusiasmat, les corrues de francesos corrent espaordits sota les bombes. L’exèrcit venjador de Germània, com una canilla ferotge, els encalçava. Sota el foc de les bombes, dels tancs, de les granades, els francesos covards corrien per les carreteres. L’escoltàvem callats, sense mirar-lo i, de sobte, la Maria Lluïsa Miralles, que seia al meu costat, es va alçar i li va dir enfadada: «Sabem perfectament quina mena de terror produeix un bombardeig, i li agrairíem que no ens ho recordés». Jo em vaig alçar per fer-li costat, perquè vaig pensar: «Ara tota aquesta fúria es desencadenarà cap a nosaltres». Herr Bertolt Beinert es va calmar ràpidament, va somriure i va dir que li perdonéssim l’exabrupte bèl·lic. «És que els alemanys sentim una profunda necessitat de victòria». Va demanar els nostres noms i ens va invitar a prendre el te a casa seva.
III
DECÈNCIA I SILENCI
La meva tia Mercè Farnés era directora de la Biblioteca de l’Escola del Treball. Quan van entrar els «nacionals», el nou director de l’Escola la va cridar per ensinistrar-la en les noves consignes. La conversa, més o menys, va anar així:
—D’ara endavant, senyoreta Farnés, parlarà en castellà.
—Com vol dir?
—Doncs que sempre haurà de parlar en castellà.
—A tothora?
—Quan parli en públic, s’entén.
—Però, i si la persona que ve a la Biblioteca és catalana?
—És igual, li ha de parlar en castellà.
—Però, i si la persona que em demana el préstec és coneguda meva, i jo sé que és catalana i tinc el costum de parlar-li en català?
—És igual, li ha de parlar en castellà.
—Quina comèdia!
Amb aquesta frase la meva tia expressava la seva perplexitat, res més. Però li va costar un expedient com a rojoseparatista. De roja, no ho era gens, la meva tia Mercè; de separatista, aneu a saber. Si tenim en compte les muntanyes d’expedients que hi ha d’haver, hem de convenir que el separatisme no va ser qüestió de minories.
Les ordres veien comminatòries, sense pal·liatius. Segons consta per documents, no va ser fàcil introduir el castellà com a única llengua de comunicació pública. Fer desaparèixer tots els cartells, tots els encapçalaments de factures i, naturalment, tots els llibres va ser feina llarga.
A la universitat algun company amatent t’avisava si et distreies:
—Habla el idioma del imperio —et deia.
I tu li contestaves:
—Sí, sí..., ara mateix!
De vegades es produïen autèntics drames a les cues dels queviures, o per un excés de zel denunciador o perquè algú es creia al·ludit per una paraula catalana incomprensible. Per evitar dubtes sobre el valor de les paraules d’ús corrent en les minories lingüístiques espanyoles, va quedar determinat que tota paraula que en l’idioma nacional tingués sentit ofensiu, seria considerada ofensiva encara que en l’idioma vernacle tingués un significat del tot diferent.
Però totes aquestes normes no devien donar el resultat que se n’esperava, perquè el juliol de 1940 el governador civil de Barcelona, don Wenceslao González Oliveros, publica un ban instant a l’ús de l’idioma nacional en tots els serveis públics.
El ban comença recordant que en tot país organitzat políticament s’exigeix que tots els naturals de dit país coneguin l’idioma nacional i que els funcionaris de dit Estat el coneguin i l’usin. Explica que no es tracta sols de l’ús pràctic de dit idioma, sinó de l’expressió de la sobirania de l’Estat sobre les diversitats idiomàtiques i culturals.
El problema, però, s’ha plantejat a nivell de la nostra província, on la tesi general irrebatible ha estat vulnerada constantment malgrat les discretes admonicions. Per anul·lar la solapada resistència a utilitzar la llengua oficial en actes públics, cal una mesura dràstica, que és la condemna expressa de la llengua catalana com a llengua d’utilització pública, concedint-li l’ús en el clos familiar i recordant que la imposició de la llengua castellana com a llenguatge de comunicació de la comunitat catalana ha estat aconseguida per la força de les armes.
No se trata en absoluto del uso natural y lícito de la lengua regional (tan respetada en la vida privada, como otras lenguas nacionales de España), sino del desuso, del olvido, cuando no la preterición y postergación del idioma oficial en los actos de la vida pública. No debe olvidarse que la sistemática y sañuda reincidencia en el designio de eliminación del idioma oficial en esta tierra por parte de los elementos de execrable recordación, trajo consigo, inevitablemente, la ofensa para todo el resto de España, y desembocó trágicamente, como no podía menos ocurrir, en la guerra civil y en la victoria rotunda de las armas españolas que los acontecimientos internacionales han hecho aún más definitiva, que al acabar con insidiosos equívocos y purificar el ambiente, ha predispuesto a la totalidad de los buenos hijos de Cataluña que es heredad fundada y legada por los cristianos viejos, y, por tanto, sana, amable y admirable, a una generosa incorporación espiritual sin distingo ni reservas a los destinos de la Patria común.
Seguia una distinció entre el període nefand que qualificava de viciosas prácticas típicas de anteguerra i denunciava la influència que havia exercit i podia continuar exercint sobre els buenos catalanes, els quals estaven ben disposats, amb cor net, a enriquir la pròpia cultura mitjançant la perfecta possessió de l’idioma oficial.
Les disposicions eren senzilles i afectaven sobretot els funcionaris públics, en els quals la sanció es produïa d’una manera automàtica. Una sola paraula dita en català, en acte de servei, dins o fora dels edificis oficials, produïa la destitució ipso facto, sense ulterior recurs. Si el funcionari es trobava en curs de depuració, l’expedient quedaria clos negativament i també sense ulterior recurs... Si el funcionari era mestre o professor quedaria incapacitat per a la seva funció docent, i així mateix mestres i professors privats.
L’article quart explicava amb claredat que, un cop feta la denúncia, els expedients no serien mai sobreseguts per manca de proves. I, per últim, la màxima autoritat de la província exhortava els agents d’Inspecció, Vigilància, Força Pública i Policia Armada i Guàrdia Civil que extremessin el zel, elevessin denúncies, i de passada recomanava la pràctica de la informació testifical.
El castellà, doncs, va dominar l’espai públic sense contrincant. Cal dir que, malgrat la susceptibilitat del ban, molts catalans van abandonar la pròpia llengua de grat o amb més o menys recança. La burgesia alta i mitjana formava els seus hereus de tal manera que ni una sola paraula catalana els arribava a l’oïda. A les escoles de frares i monges el castellà imperava; fins i tot famílies excatalanistes adoptaven el castellà a taula. Anys més tard, en moments de penediment, en donarien la culpa a la minyona. Una literatura de catalans que escriuen en castellà creixia empesa pels negocis editorials de catalans que es proposaven, amb èxit, promocionar la cultura castellana. Molts d’ells solien repetir la jeremiada d’Antoni de Capmany: «¡Qué lástima que una lengua tan bella esté muerta!». D’altres deien profèticament satisfets: «No us amoïneu, el català és una llengua forta, se’n sortirà, d’aquesta».
De vegades el silenci obligat no satisfeia prou els conversos. Segons ells, les denúncies no eren prou abundants, ni les sancions prou exemplars, ni prou sovintejats els actes de públic penediment. Sortien aquí i allí articles agressius, els uns contra els homes que eren a l’exili, d’altres comminant a la retracció. Solidaridad Nacional publicava el 15 de febrer de 1940 un article que pot servir de model de l’estat d’esperit d’un convençut. Francisco Palau, l’autor, havia observat amb el silenci que el voltava:
El mal ha pasado, es cierto. Nuestra honradez patriótica como españoles de Cataluña exige que no traspasen ni siquiera como embuchados a través del silencio como legado testamentario a las generaciones futuras. Confesión de parte, exclusión de prueba. Y por ahí pululan muchos, muchísimos que deben arrodillarse. Hay que rectificar; hay que confesar; hacerse el distraído, dárselas de listo, enmascararse, es una táctica genuinamente catalanista; de sobra lo sabemos.
L’articulista dedica un homenatge a l’home que ha sabut fer-se perdonar suposades vel·leïtats catalanistes: Ferran Valls i Taberner, que en un dels seus articles a La Vanguardia encoratja els seus compatriotes a entonar el mea culpa. Però el senyor Palau consigna indignat que no hi ha hagut la reacció de penediment que era d’esperar: «¿Se me puede indicar cuántas y cuáles han sido las palinodias registradas por el oído más sensible?».
El senyor Palau matisa amb precisió: no n’hi ha prou de ser titllats o perseguits pels rojos com a prova d’adhesió al Movimiento Nacional. El senyor Palau exposa, sense adonar-se’n, una situació que anava esdevenint clara, fins i tot per als més optimistes: la llengua catalana era condemnada sense restricció, no sols per l’actitud de la majoria de la intel·lectualitat catalana, sinó pel fet d’existir com a llengua pública dels catalans.
Malgrat tot, el senyor Palau tenia raó, les confessions públiques no abundaven. Dels absents, no se’n parlava, excepte algun crit de fúria irreprimible, com aquell homenatge en negatiu que Miguel Utrillo va dedicar a Carles Riba. Titulava l’article «Carlos Riba y Bracons». El fet de consignar tots dos cognoms recorda una citació judicial, però potser sense saber-ho —o vés a saber si amb una subtil i malintencionada ironia— evocava la firma de les primeres produccions literàries del doctor Riba.
El hombre a quien la crítica barcelonesa consideraba como el de mayor altura europea entre los cultivadores del artificioso catalán creado por el frío y empacado «mestre Fabra», el intelectual en fin que dio mejor el pego a los pasmados espectadores del desarrollo cultural de Cataluña, se nos ofrece desde el primer momento de la revolución del brazo de la horda descarada e, imprudentemente, exhibiendo las hasta entonces mal cubiertas vergüenzas con un descaro a veces agresivo.
El descaro de Carles Riba havia estat firmar manifests antifeixistes:
Su firma al pie de aquel grotesco manifiesto que aquella grotesca «Asociación Intelectual para la Defensa de la Cultura» lanza el 4 de agosto de 1936 y encabeza el cabezón y pedante de Jaime Serra Húnter. En adelante, la primera firma que se encuentra siempre que se trata de dar fe de vida en los medios pseudo-intelectuales de Europa es la de Carlos Riba y Bracons.
En aquests anys quaranta jo gravava vidre. No vaig emprendre aquella feina amb una clara consciència de protesta a tota activitat intel·lectual, però el cert és que em vaig posar a gravar vidre i no a escriure. L’ofici el sabia d’abans, és clar. El meu pare havia volgut que tinguéssim una carrera i un ofici. Ell, que havia abandonat l’ofici familiar per posar-se a escriure, així que la mort del seu pare l’havia alliberat de l’obediència, havia conservat un gran respecte per la menestralia dels oficis. En Pau Capmany, el meu avi, era cisteller, i quan el negoci va prosperar, va abandonar el barri de Santa Maria del Mar i es va instal·lar a la Rambla. Parar botiga era la fita de tot bon menestral, i l’avi Pau es devia pensar que deixava el seu fill endreçat per a tota la vida. Al meu pare li va faltar temps per abandonar la botiga i dedicar-se a la vida intel·lectual amb aquell apassionat fervor dels autodidactes. L’àvia es va ocupar del taller, de la botiga i dels proveïments a l’engròs. El pòndol del negoci ja declinant el va heretar la meva mare. El client més important que teníem era la Companyia Transatlàntica, i jo recordo la festa que era per al meu germà i per a mi l’anada al port, les corredisses pel vaixell, mentre la meva mare anotava la comanda del majordom de bord. El meu pare ja no va fer mai més cistells, només per Rams em feia una palma barroca i luxosa, que engalanava la botiga fins al dia d’anar a beneir. També va introduir l’art de fer cistells a l’escola Montessori, amb els primers pedagogs barcelonins que preconitzaven l’Escola Taller.
Cap allà l’any 31 o 32 es va fundar l’Escola Massana. Allí vaig aprendre a gravar vidre, amb la roda d’aram i l’esmeril i amb la mola de granit.
L’any 40 vaig instal·lar el meu taller a l’entresol de la Rambla. En Joaquim Carreras em va fer un préstec de tres mil pessetes i em vaig comprar un torn als encants, un motor de mig cavall, unes quantes moles i l’aram per fer-me les rodes. El vidre era més difícil de trobar i m’havia d’acontentar amb mig cristall. El gust endiumenjat de l’època em va ajudar i em vaig fer un tip de decorar gerros, cristalleries, jocs de tocador, cornucòpies i fins vidres de vidriera. Quan se m’acabava la imaginació calcava vasos hel·lènics, frisos egipcis i mosaics pompeians. La cosa més pesada era haver de fer dotze copes d’aigua, dotze copes de vi i dotze copes de licor exactament iguals. Es van posar de moda les copes de conyac napoleó. Gravar la N amb la coroneta al damunt va reblar la meva poca simpatia al geni de les batalles.
Va ser l’hivern del gran fred, el 40-41. Un hivern fred i gris i fosc. Va ser l’hivern dels múltiples i variats negocis, també. Es fabricaven tota mena de succedanis i prosperaven els més inversemblants negocis. La pobresa era un mal símptoma, gairebé una malèvola actitud política, una mena de malsà refús de l’estil victoriós.
D’acord amb els temps l’art és imperial, la poesia garcilasista, la novel·la moralitzadora. El crític que explica la novel·la de José María Alfaro, Leoncio Pancorbo, ens diu: «Leoncio Pancorbo, como su creador, el poeta José María Alfaro, no vivieron la angustia ni menos la escribieron por vaguedad de alma sin norte». L’esquema d’un art moral farà més estralls que la mateixa censura; marcarà la visió crítica d’una manera profunda; els crítics novells, deu anys més tard, encara buscaran, tossudament, en poesia i novel·la la moraleja.