Anna Jolonch Anglada Exclusió social

la desigualtat i el valor de la llibertat

La llibertat és alhora l’objectiu primari i el mitjà principal de desenvolupament. L’economia, el creixement, la productivitat i el progrés tecnològic són importants, fins i tot crucials, però el seu valor ha d’estar relacionat amb els efectes que tenen en les vides i les llibertats de les persones. “Si, en darrer terme, l’objectiu fos propagar la llibertat de l’home per viure una existència digna, llavors el paper del creixement econòmic consistiria a proporcionar majors oportunitats en aquesta direcció i s’hauria d’integrar en una comprensió més bàsica del procés de desenvolupament” (Sen, 1998). Aquells que han pogut conèixer de prop la realitat i el sofriment que es viu en els països pobres entendran que, cada cop que ens referim a la pobresa que es viu en els països rics, ens referim a una pobresa relativa, una pobresa que no es mesura per mitjà dels índexs de mortalitat infantil o pel nombre de mares que moren en l’embaràs o en el part. Tot i així, hi ha una forma de pobresa que té molt a veure amb les desigualtats que hi ha en una societat rica com la nostra.

De quines formes de desigualtat o de pobresa parlem quan vivim en un món lliure? Sen també es refereix a la realitat del món dels països rics, i critica l’economia clàssica del benestar perquè no ha prestat atenció a les generacions futures ni a les qüestions ètiques. És una economia centrada en el consum de béns materials i no tant en les potencialitats i l’increment de les oportunitats de la persona. Des de la seva perspectiva, “el valor del nivell de vida resideix en la vida, i no en la possessió d’articles de consum, perquè això té una importància derivativa i variable” (Sen, 2001), una importància que traspassa les desigualtats enormes que es donen entre països i que ens porta al cor de les societats riques. Les desigualtats, la dualització, constitueixen un procés que afecta no sols l’escissió creixent entre el nord i el sud. La llibertat en les societats més riques pot ser viscuda com una amenaça per a aquells que per falta d’oportunitats no poden exercir-la. També en aquests països s’ha eixamplat la distància entre aquells que gaudeixen d’un lloc de treball estable i els que han de sobreviure com poden atrapats per la precarietat i la inseguretat que aquesta precarietat genera. La separació és tan gran que es palpa físicament. Enmig del més gran luxe enlluernador, la pobresa i la indigència formen part del paisatge. Només cal anar amb els ulls oberts per veure que també hi ha misèria en els carrers d’algunes de les ciutats més riques del món, com Nova York, Londres o París. Són els sense llar i els captaires, persones que viuen als carrers i que han envaït l’asfalt d’alguns dels barris de negocis més rics del món (Sondag, 2005).

En el si d’una societat rica com la catalana, si continuem mantenint els ulls oberts, també hi veurem persones i col·lectius empobrits que queden fora dels circuits productius. Són els qui d’un dia per l’altre no compten. Ho veurem quan parlarem de les noves formes de pobresa. Ho hem sentit per mitjà de la veu de la Júlia, una dona que ha hagut de viure al carrer, una sense llar, sense ningú.

Els sense llar són la punta de l’iceberg d’una extensa vulnerabilitat social que torna fràgil el món de les relacions i la persona, una vulnerabilitat que té rostres concrets: immigrants, refugiats, mares que no saben què donaran per menjar als seus fills, aturats, pobres de solemnitat, joves a qui els segresten els somnis, els qui queden al marge del progrés, aquells que no disposen dels mínims indispensables per garantir una vida digna. Són els nàufrags del sistema (Latouche, 1993), els pàries urbans (Wacquant, 2007), les vides malaguanyades (Bauman, 2005), els qui viuen en barris d’exili (Dubet & Lapeyronnie, 1992). Són els qui aglutinem i volem representar mitjançant la categoria d’exclosos. Però, en realitat, no són lluny. No són pas fora. No formen part d’un altre món. Són entre nosaltres, enmig del tràfec de les grans ciutats, viuen a la intempèrie o en una habitació rellogada, en un alberg de l’ajuntament, potser a una cel·la de Can Brians, en un barracó d’obra, un taller tèxtil, un garatge, un terrat o uns soterranis.

Ens proposem, a continuació, provar de veure per què té sentit parlar de pobresa i de desigualtats en el context català. Malgrat l’èxit de la noció d’exclusió, la pobresa segueix essent una constant i un referent. Abans de preguntar-nos per què s’ha fet el pas terminològic i perceptiu de la pobresa a l’exclusió, fem un breu recorregut per alguns dels informes i estudis sobre pobresa que s’han publicat els darrers anys a Catalunya. Veurem, però, que aquest recorregut no es pot fer sense negar la complexitat inherent al fet de voler dir qui és pobre avui a Catalunya i sense defugir les conseqüències que això té en la vida política del país i dels seus ciutadans.

Ho ha deixat escrit Amartya Sen: no hi ha cap definició de pobresa que pugui escapar als valors, les motivacions i l’ètica. L’enfocament de Sen és el de l’opció pel pobre com a tal. El problema de la pobresa és, en primer lloc, el del pobre. És per això que per a Sen és important que la perspectiva d’anàlisi de la pobresa sigui des de la immersió, això és, des de l’arrelament en la vida de la gent. “La veritat ètica està en la vida humana i correspon a ella; sols pot ser mirada des del punt de vista de la immersió” (Nussbaum & Sen, 1998, 320). L’interès i l’estudi de la pobresa només tenen sentit per l’interès i la reivindicació de la dignitat del mateix pobre. Sen assenyala que “el primer requisit del concepte de pobresa és el criteri per decidir en qui hauríem d’enfocar la preocupació” (Sen, 1991). Després ens aporta el seu parer: “L’enfocament del concepte de pobresa està en el benestar del pobre com a tal”.

Des d’aquesta perspectiva, que se centra en la mateixa persona del pobre, la seva dignitat, les seves llibertats i capacitats, es presenten molts límits a l’hora de mesurar i oferir xifres estadístiques. Sí que ens sembla important, en la línia d’una recerca que es vol comprensiva, avançar en la interrogació i el dubte sobre allò que entenem per pobresa. De la interrogació neixen nous dubtes i es desprenen limitacions inherents a la voluntat de mesurar i gestionar la pobresa. Resseguint les incerteses i la indicibilitat del fenomen, emergeix el costat fosc, l’opacitat de l’objecte “pobresa” (allò que queda als marges de la fotografia, allò que la recerca empírica no deixa veure). Les preguntes inicials es transformen, ens n’apareixen d’altres al llarg del camí que ens semblen més pertinents, que ens revelen alguna cosa de la manera com mirem i interpretem el món dels pobres. El repte segueix essent deixar-nos mirar i interpel·lar pel seu crit, no tancar els ulls i escoltar la seva veu.

sumar i restar pobres

Hi ha una pregunta que interessa –que semblaria obligada– i que gairebé sempre ens fan als qui treballem en l’àmbit de l’acció social quan participem en taules rodones, conferències o entrevistes a la ràdio: quantes persones pobres hi ha a Catalunya? Si el tema interessa, se sol acompanyar d’altres preguntes com: qui considerem que és una persona pobre? Ha augmentat la pobresa? Per als mitjans de comunicació, les xifres –que en realitat no sempre diuen gran cosa– són imprescindibles. El periodista sap que sense una xifra, i si pot ser impactant, no hi ha notícia. Allà on hi ha xifra, hi ha titular. Sense una xifra, la pobresa segueix essent invisible. Un cop coneguda la xifra (depèn de la sensibilitat i els interessos dels uns i els altres), la pobresa pot continuar essent igualment invisible. I així anem tots, periodistes, polítics, investigadors, líders i agents socials de tota mena: darrere la xifra. I els pobres, aliens al mareig de dades, segueixen al lloc on eren.

Tornem-hi. No hem oblidat la pregunta: quants pobres hi ha a Catalunya? Les respostes varien segons qui respon i des d’on ho fa. Són fruit del posicionament, perquè s’han de respondre des d’un lloc determinat. Les darreres dades de l’Institut Nacional d’Estadística situen en un 19,9% el percentatge de persones que estan per sota del llindar de la pobresa relativa a l’estat espanyol (Enquesta de condicions de vida 2006, INE, novembre del 2007). Des de l’INE, amb aquesta mateixa dada, se situava el percentatge de pobres a Catalunya en un 12,1%. És una dada que no és correcta si s’aplica la renda mitjana catalana en lloc de l’espanyola. En aquest cas, el percentatge a Catalunya es va fixar per a l’any 2006 al voltant del 19%, segons les dades oficials de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT, 2008). La referència catalana varia també si es defineix la línia de pobresa en un àmbit territorial més reduït (i, per exemple, a les comarques de Tarragona, o en un municipi com Solsona, els valors serien més petits).

En el context català, que és l’europeu, la major part de les investigacions estableixen un llindar de pobresa relativa que es fixa d’acord amb la societat de referència. Per tant, quin és el llindar de pobresa que hem de fer servir a Catalunya? Un llindar català o estatal? O potser caldria un llindar europeu? O un llindar mundial? O local? Aquestes són preguntes que formulen els autors de l’estudi Evolució de la pobresa monetària i la desigualtat a Catalunya (2005).

La major part dels informes i les dades que s’ofereixen a nivell estatal i autonòmic es refereixen a una concepció relativa de la pobresa, que es mesura per sota del 60% de la mediana[3] segons les recomanacions i els estàndards europeus.[4]D’aquesta manera es considera pobra tota persona que té una renda disponible per sota d’aquesta mediana. L’objectiu és establir un llindar d’ingressos a partir del qual es considera que el nivell de vida és adequat. Per tant, aquesta concepció de la pobresa està molt lligada a la concepció de la desigualtat: “Per tal de mesurar el risc a la pobresa a la qual està exposada una població, cal establir un llindar d’ingressos anuals sota el qual una llar o una persona entra en l’àmbit d’aquest risc: en el cas de Catalunya, aquest llindar és de 8.276 euros nets anuals, el qual situa el risc a la pobresa de la població en un 19%. En comparació de l’any anterior, la taxa de risc a la pobresa ha augmentat, ja que era del 17,2%” (IDESCAT, 2008).

El valor del llindar, quan és expressat com a valor dels ingressos totals de la llar, dependrà de la dimensió de la llar i de les edats dels seus membres. Per exemple: “Per a una llar unipersonal, el llindar del risc de pobresa s’estableix en 8.276 euros nets anuals; mentre que, per a una llar amb dos adults i dos infants menors de 14 anys, el llindar passa a ser de 17.380 euros” (IDESCAT, 2008).

A l’hora de mesurar la pobresa econòmica, no és el mateix viure sol o amb altres membres de la família que tenen ingressos, com tampoc no és el mateix tenir cura de fills petits o no tenir-ne o haver de fer una transferència econòmica, com en el cas de les separacions matrimonials. També cal considerar el nivell de prestacions públiques a les quals es té accés i, en tercer lloc, el nivell de preus del cistell d’anar a comprar, que varia enormement segons la situació personal: “Recentment també s’ha generalitzat l’ús d’estadístiques que introdueixen l’anàlisi de variables que tenen a veure amb diferents aspectes que afecten la qualitat de vida i que van més enllà dels valors monetaris. Saber com és la família en què es viu, quina és la situació laboral, quina situació es té en relació amb l’habitatge, quin és l’estat de salut, quines són les dificultats d’accés als recursos socials existents i quina és la situació legal de les persones són dades que cal tenir en compte quan parlem de pobresa” (Recio, 2006 a).

La resposta oficial a la pregunta sobre el nombre de pobres a Catalunya, la podem anar a trobar a l’IDESCAT, que situa la taxa del risc de pobresa de la població en un 19% segons les dades més recents, publicades el mes de març del 2008. És una taxa que ens situa molt per sobre de la mitjana europea, un 16%, i que només és superada per Grècia, Irlanda i Portugal, amb un 20%, i que dista molt de països com Suècia, que té la taxa més baixa, un 9%.

“La pobresa creix i afecta dos de cada deu catalans”, deia el titular de la periodista Sònia Pau l’endemà de la publicació de la nota de premsa de l’IDESCAT: “Més d’1,3 milions de persones, és a dir, gairebé dos de cada deu catalans, viuen amb menys de 690 euros al mes” (Avui, 28 de març del 2008). Si atenem a d’altres criteris, però, es poden oferir altres dades. Això és el que feia també recentment la Taula d’Entitats del Tercer Sector, que situava la taxa de pobresa en un 25% de la població, referint-se en aquest cas a tots aquells que “en algun moment” han estat en aquesta situació. Davant d’aquesta realitat, i amb el suport d’un percentatge tan alt, la Taula demanava un “pla per a la inclusió social, amb mesures, recursos, estratègies i objectius reals per tal de disminuir la pobresa” (gener del 2008).

[3] La mediana és el valor que, ordenant tots els individus de menors a majors ingressos, deixa una meitat d’aquests individus per sota d’aquest valor, i l’altra meitat, per sobre.

[4] Durant molts anys, els indicadors utilitzats per mesurar la pobresa es van establir a partir de metodologies d’allò més variades, i l’heterogeneïtat invalidava qualsevol comparació entre estudis i països quan no es feien a partir de la mateixa font. El 2001, naixia l’EU-SILC (European Survery of Income and Living Condition), hereu de l’antic Panel de llars de la Unió Europea; i el 2003, el Parlament i el Consell aprovaren un reglament relatiu a les estadístiques comunitàries on s’instava a fer ús de les metodologies de consens. A l’estat espanyol es va posar en marxa l’Enquesta de condicions de vida, que a Catalunya s’encarrega d’explotar l’Institut Català d’Estadística (IDESCAT).

ambigüitats i límits en la mesura de la pobresa econòmica

La definició estrictament monetària de la pobresa ha estat molt criticada per la seva limitació. És considerada per alguns autors arbitrària i alhora simplista (Labbens, 1978). L’argument més destacat és força evident: que una persona es trobi en situació de pobresa no depèn només del seu nivell d’ingressos, sinó que hi ha molts altres factors associats. Qui no coneix un amic, una tieta o una veïna que, pel seu nivell d’ingressos, podríem considerar un pobre de solemnitat? Pel que fa al nombre, sempre obtenim estimacions, percentatges i xifres que fan anar els pobres amunt i avall del llistó de mesura.

Una decisió que cal prendre per mesurar la pobresa monetària és si ho fem a partir de les despeses o els ingressos, i a partir de les llars o els individus. Més enllà de la xifra, però, per entendre de què parlem són imprescindibles altres indicadors que ens ofereixen els nivells d’intensitat i de perseverança de la pobresa. No és el mateix per a una família catalana que manquin quinze euros o cent quinze euros cada mes.[5] El mateix podem dir de la persistència. El temps és una dimensió crucial de la pobresa. No és el mateix el fet que, per raons diverses, hi hagi un temps limitat de pobresa i penúria econòmica que viure de manera persistent com a pobre enmig d’una societat rica. Això ha dut a utilitzar noves mesures que porten a diferenciar entre diferents graus o nivells de pobresa. Els adjectius més freqüents són els de pobresa relativa, moderada, crònica, severa, extrema o absoluta.[6]

Llindar per a l’any 2005 (import en euros anuals)

No hi ha una ciència que objectivi el que significa ser pobre. Per això també hi ha els qui defensen una concepció del que significa ser pobre des del punt de vista subjectiu, segons la percepció que es té, i no solament com un fenomen quantificable.

Aquestes limitacions en la mesura de la pobresa a partir d’un llindar oficial van ser a l’origen de la introducció de la noció de privació social. La privació relativa en l’accés a determinats béns i serveis és un complement a l’indicador de la pobresa monetària. Per tal de superar el caràcter unidimensional i els límits de l’anàlisi de la pobresa en termes d’ingressos i rendes es va introduir la noció de privació. Per a Peter Townsend, sociòleg anglès, la deprivation permet centrar l’anàlisi estadística, a l’hora de mesurar la pobresa, en les condicions de vida de la gent. La privació serveix per mesurar els límits d’accés a serveis i béns de primera necessitat. En el cas de l’habitatge, per exemple, les dificultats per tenir-hi accés afecten enormement la població més jove i, en canvi, no afecten tant els jubilats, els quals es veuen molt més afectats per la pobresa monetària.[7] Ara bé, per decidir quins són els indicadors de privació social, cal establir amb anterioritat quins són els criteris de benestar i de participació social del conjunt de la població, criteris que poden variar considerablement d’una societat a una altra i que sempre són relatius.

En el cas català, el nivell de privació s’ha mesurat fent la tria de quatre ítems que mostren el nivell de vida de les persones. Segons les dades de l’IDESCAT (2005), les privacions més freqüents en les llars catalanes són:

• No poder-se pagar una setmana de vacances (35,4%).

• No tenir capacitat de reacció econòmica davant de despeses imprevistes de 500 euros (32,4%).

• Dificultats per mantenir l’habitatge a una temperatura adequada (7,5%).

• No poder menjar carn, aviram o peix almenys dos cops per setmana (2,7%).

En l’elaboració dels indicadors i els qüestionaris per mesurar els nivells de privació social o les condicions de vida de la gent, hi ha preguntes que busquen dades objectives, com ara l’edat, el sexe, el lloc o l’any de naixement; dades sobre els comportaments, com les vegades que hom ha menjat carn en la darrera setmana o si hom compra sabates noves cada temporada; o dades d’opinió, com les que es poden obtenir de preguntes com ara “t’agrada el barri on vius?” o “tens dificultat per arribar a fi de mes?”. És evident que, en el moment de tractar-les, són dades qualitativament molt diferents les unes de les altres. Les respostes no tenen el mateix grau de fiabilitat, i tampoc no són comparables les possibilitats que ofereixen a l’hora de fer sumes, percentatges o comparacions. Les preguntes sobre comportaments sempre suposen fer una selecció que mai no és l’única possible i que, d’altra banda, està relacionada amb les qüestions que interessen a l’equip que fa l’estudi perquè considera que són més significatives i també més abordables, però que no necessàriament es corresponen amb les preocupacions, els valors o els interessos dels enquestats (Estruch, 1999).[8]

Però el problema més important a l’hora de mesurar els nivells de privació està en la definició del que es valora com a necessitat o del que és una situació de benestar per a tothom. Pressuposa un consens o una uniformitat d’estils de vida i de normes socials o valors culturals que no són un reflex de la diversitat i la pluralitat de l’actual societat catalana. Des d’un punt de vista subjectiu, pot resultar molt més significatiu poder seguir enviant diners a Bolívia cada mes que comprar-se sabates noves cada temporada o pagar-se una setmana de vacances. És evident que hi ha factors contextuals, culturals i personals que ens fan valorar diferentment menjar carn, comprar sabates o marxar de vacances una setmana. Fins i tot, segons el lloc on vivim i els canvis climatològics als quals ens veiem exposats, pot tenir un significat molt diferent mantenir a bona temperatura la casa. En el cas de les preguntes d’opinió, la generalització també fa que les respostes –tant el sí com el no sobre les dificultats per arribar a fi de mes– no sempre vulguin dir el mateix. Hi ha una multiplicitat d’interpretacions possibles de la mateixa pregunta a l’hora de respondre.