Miquel Adam L'amo

Va excusar-se i va riure, avergonyit. Avergonyit, per què? Per haver plorat davant meu? Per haver dit alguna cosa inconvenient? Per haver parlat massa?

M’olorava que alguna veritat retorçada s’amagava darrere d’aquella confessió melodramàtica. Tot i que el decòrum m’hauria d’haver portat a donar-li copets a l’esquena perquè parés de plorar, amb els meus instints i contrainstints atrapats per l’esprit de l’escalier i pujabaixant l’escala infinita de Penrose, capficats a descobrir de quina obscura matèria estaven fetes aquelles llàgrimes que rodolaven Primer Hàmster avall, vaig comportar-me com un pusil·lànime mancat de recursos afectius i vaig decidir no tocar-lo i llepar la seva ferida només de paraula. Quina mandra tot.

Redeu, vaig dir-me mentre em redreçava sobre la cadira de llauna.

–Mira, et diré què penso, d’acord? Penso que tot això no serà mai teu. Sí, és veritat, camarada, no tornis a plorar. Però has de saber que tampoc serà meu, és clar. D’on surt aquest convenciment? Això no serà mai nostre perquè pertany a K. La nostra creativitat li pertany, la nostra il·lusió li pertany. L’ha comprada. Què et pensaves, que es jubilaria i amb un acte d’amor et faria entrega dels poders? No fotem. Ja sé què et passa, però. Jo ho he viscut abans i en tinc el cul pelat. Et penses que el teu sacrifici descomunal que va més enllà de qualsevol sou que puguis cobrar farà teva l’editorial i et donarà dret a una recompensa final. I et passes la vida esperant un acte d’humanitat, de gratitud, impropi d’un empresari. Un empresari que es jubila i li regala el negoci a un treballador? T’has deixat enganyar. Recorda aquest mantra: «L’editorial no és teva». Ni ho ha estat ni ho serà mai. No facis d’una editorial que no és teva l’eix central de la teva vida, creu-me, sé de què parlo. Una editorial és un estat dictatorial sense matisos: n’hi ha un que mana i uns altres que obeeixen, i punt. El mantra, el mantra! «L’editorial no és teva». Això és així.

–A tu et passava el mateix? Tu eres Editor Segon...

Una ombra que no era cap núvol va creuar-me la mirada. No volia parlar amb el Primer Hàmster ni del Conglomerat, ni dels alemanys, ni de pressupostos impossibles, ni de la pressió abjecta de les llistes de més venuts, ni de premis cuinats, ni de bestretes pornogràfiques, ni d’agents paràsites, ni de punyalades per l’esquena, ni de llepasoles, ni d’analfabets amb corbata, ni de... Vaig omplir-me els pulmons d’aire. Odiava fer el que estava a punt de fer, però ja començava a estar-ne tip. Donaria al Primer Hàmster allò que volia i llestos. La seva píndola d’autoestima.

–El que et vull dir, el que necessito dir-te, és que sense tu aquesta editorial se n’aniria a la merda instantàniament. Tens talent, camarada. Ja es veu, això. I també veig que t’hi deixes la pell, però recorda que el business aquest no és teu, que quan K rebutgi totes les teves idees i consells i propostes de cobertes i et faci sentir que ets un insecte, no t’has de deixar enfonsar, perquè qui s’enfonsa no ets tu sinó ell. Si l’amo et menysprea, ja s’ho farà, perquè...

–«L’editorial no és teva» –i va somriure.

–Bé! Juguen a això. Aquí, allà, tothom juga al mateix. Saben que com que t’estimes la feina i t’estimes els llibres donaràs més del que hauries de donar, i se n’aprofiten. No només K, pobre home... No dic que no fem la nostra feina, però jo passo de trencar-me la cara per un negoci que no em paga el que em mereixo i que a sobre no és el meu.

Mentida. I tant que me la trencava, i tant que me la trencaria. Vaig odiar-me un pèl a mi mateix. Vaig sentir les cadenes que dringaven alegres als meus turmells.

El Primer Hàmster es va animar i va acceptar tàcitament l’acord de parlar de qualsevol estupidesa per allunyar-nos sigil·losament de la seva confessió verinosa.

–Ludvik, hem de fer una editorial, tu i jo. La farem, oi? Pugem a dalt, li fem botifarra a K i fem la nostra –va exclamar.

–No ho faríem malament, no... –vaig murmurar, pensant que la teràpia ja havia durat massa.

–Encara no m’has dit –va preguntar-me llepant-se mocs i llàgrimes i redoblant el punt tontet d’afectació– per què et vas fer editor.

Vaig insistir, tot i que ell ho sabia millor que ningú, que jo ja no era editor de cap manera. Tanmateix, el que ell desitjava era respondre’s la pregunta a si mateix com si l’hi hagués formulat jo:

–Jo en soc per assolir la immortalitat –va dir, i un llampec èpic li va encendre el rostre i li va il·luminar per dintre els flocs de ros descolorit.

La immortalitat. Déu meu senyor: em prenia el pèl. Carn de psiquiàtric, vet-ho aquí. Heus-me aquí davant d’aquest ésser delirant, tan allunyat de la realitat, heus-me alçant discretament una cella davant l’infortuni que m’havia tocat viure, que començava a no ser un infortuni menor, però tampoc de cap manera era la pitjor de les malediccions. La immortalitat és un deliri d’escriptors, no pas d’editors. Em feia creus que el Primer Hàmster fes tants anys que estigués ficat en el negoci i no hagués assumit que la fantasia i l’esperança eren els seus pitjors enemics. Vaig comprendre, al mateix temps, com de cremat estava jo, tot el ressentiment podrit que arrossegava. En quin moment havia deixat de creure en aquestes merdes en què creia el Primer Hàmster? Quan vaig deixar de voler volar? En quin moment em vaig estimbar contra el terra? Se’m va acudir aleshores un lloc comú a l’altura de les circumstàncies, i vaig abraonar-me sobre la tassa buida del cafè per respondre-li que un dia havia volgut ser editor perquè tenia ànima de traficant de drogues, que tot el que tastava i em feia volar necessitava compartir-ho, que la farla no val res si et pintes tu solet les ratlles, que la literatura era un vàlium o un amic que et parla però que també sap callar i escoltar i deixar-te en pau, que la bona literatura esclata a dins i que no podia contemplar no parlar-ne i quedar-me el descobriment per a mi sol, i que la responsabilitat d’un editor és escollir el millor viatge per als seus clients. Un editor primer és un ionqui insaciable i després un dealer pacient. Li vaig respondre a continuació que de mi deien que era un entusiasta, però que això em dolia perquè era no entendre un borrall de què anava la cosa, perquè jo d’entusiasta no en tenia res, que jo era un ionqui insaciable i era un dealer pacient, un malalt que necessitava la malaltia per sobreviure, poca broma, poca broma que això de l’alegria no anava amb mi ni de conya. No hi havia immortalitat ni heroisme; només malaltia, bogeria, desfici i fracàs.

El Primer Hàmster se’m va quedar mirant en silenci.

–Saps què em passa? Que me l’estimo massa, el vell. Me l’estimo com a un pare.

I va tornar a plorar.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.