Miquel Adam L'amo

6

La de Correus va ser la primera mentida que vaig haver de dir per poder executar amb eficàcia les ordres de K enganyant el mateix K. I vet aquí que vaig aprendre que aquesta era la meva missió autèntica: executar amb eficàcia les ordres de K, no pas, com se’m va dir apressadament –clandestinament?–, formar un equip amb el Primer Hàmster perquè el dia de demà i amb tots els honors K passés a ser un jubilat més. Junts executarem una transició modèlica, farem un tàndem perfecte, ens complementarem, no parava de repetir el Primer Hàmster en aquelles bodegues de cartró pedra del centre plenes de turistes i a mercè de la puja seca de la crisi del sistema. El vent xiulava, jo escoltava, el cigarret se’m consumia a la punta dels dits, la brasa refulgia en cada pipada. Ell insistia mentre feia rodolar la gerra buida: el fet de canviar-nos d’oficina només obeeix a preparar amb les millors condicions la transició, la seva retirada. Ara va de bo, deia. Té setanta anys, deia. Se sent cansat, deia mentre alçava el dit per demanar una altra ronda.

El Primer Hàmster era més alt i més jove que jo. Portava les temples rapades, el clatell rapat i a dalt una tofa de flocs ondulats com llengües de foc extingint-se dintre la irrellevància d’un test de planta de regal. Era de Moràvia del Sud. Fes fred o fes molt fred, li agradava anar sempre en samarreta i al bufet lliure no es molestava a escalfar-se els plats. Les samarretes eren totes de Kafka. Les comprava a qualsevol dels stores, quioscs i museus de la ciutat. Kafka d’esquena passejant per un carrer empedrat de color groc sota un cel de color groc ple de frases de Kafka, Kafka iconitzat com si fos el Che Guevara, Kafka convertit en un insecte. Deia que era un acte de protesta irònica, per fer emprenyar K. Ho deia, es reia la broma i tot seguit sospirava. Aleshores li apareixien sota la mirada unes bosses negres de fatiga antiga, ancestral.

Era un ésser nerviós, inquiet. Les preocupacions, la manca de son i l’excés de feina s’havien atrinxerat en el parell o tres d’esquerdes del seu front i les feien cada cop més profundes. Els llavis sempre premuts, una simple línia recta. Els ulls a joc amb les bosses bategants que els sostenien, negres. Quan m’havia d’alliçonar doblegava el canell, mig tancava els ulls, arquejava les celles, obria aquella línia recta i aleshores apareixien centenars de dentetes amuntegades com si fossin vagons d’un tren descarrilat. A la barbeta hi tenia un preciós clotet de Kirk Douglas. Per la resta, jupa de cuir sempre negra, pantalons de pana desgastats i unes vambes descordades. No tindria per què ser-ho, però a mi em semblava l’uniforme d’algú que havia perdut tota autoestima.

Aquest noi es creu les seves pròpies mentides?, va preguntar un instint al seu contrainstint, mentre el Primer Hàmster seguia prometent el que no podia prometre.

–Comprarà un ordinador nou perquè puguis treballar, que el que tenim ara té més de deu anys i no serveix per a res. Tens talent –em deia–, creu-me. Tinc talent –es deia també a si mateix, prement els punys.

El seu llenguatge tècnic, sòrdid, nasal, futbolístic, editorial, empresarial, motivacional, accelerat, energètic, desesperadament buit de contingut, fred, fals, automàtic, après, topava amb l’escepticisme del meu somriure torçat. Els meus instints i contrainstints s’ho miraven repenjats a la barra de bar dels meus ulls, avorrits de tants sopars de duro mentre al nostre voltant queia sense fi la pluja seca de la crisi del sistema.

No vaig tenir connexió a internet fins passat un mes, i l’ordinador no era nou, sinó el de sempre. El «període de prova» establert no va servir per demostrar les meves competències professionals, sinó per avaluar altres capacitats sense les quals de cap manera podria haver estat admès a la Societat Limitada de K: la paciència, l’obediència, el silenci –saber callar–, la resignació, la submissió, o sigui i en resum: la matèria d’avaluació va ser la capacitat d’adaptar-me a la cultura de la cultura. No calia cap connexió a la xarxa per descobrir si era vàlid o no. Amb uns quants llibres per enviar a Correus i unes quantes trucades telefòniques K en va tenir prou per mesurar fins a quin punt aquell cavall de cursa podria convertir-se en el seu cavall de tir. Privat d’internet, vaig passar aquell mes de prova telefonant a representants de la classe periodística i de la casta llibretera, trucades que executava desplegant tota la simpatia i esperit de servei de què era capaç sota l’atenta mirada de K. Intimidat i prudent, desplegava la cultura de la meva cultura. K no tan sols m’observava amb atenció des del seu despatx banyat de llum a tres metres de la meva taula torta fent girar la cadira sota seu, sinó que m’instruïa sobre què dir al meu interlocutor a cada moment, mostrant d’habitud la seva disconformitat o enuig de la manera més gràfica possible, cas que el meu discurs es torcés un mil·límetre del que ell, titellaire inquisidor, opinava que havia de ser. Aleshores agitava els braços, eriçava les doblecelles, repicava les ungles, pujabaixava amb impaciència la cremallera de la seva rebeca de fer feina, m’ensenyava la renglera de dents, negava amb el cap i elevava el to del xiuxiueig fins a arribar a fer-lo audible a l’altra banda del fil telefònic. De vegades K aprofitava l’interval d’educat silenci amb què jo escoltava les explicacions que provenien d’una redacció de diari o d’una llibreria per expressar noves ordres que anaven immediatament seguides de les respectives contraordres, i aquestes contraordres s’estalonaven amb ordres que contradeien les contraordres i aquestes ordres i contraordres es pronunciaven en els moments de silenci amatent amb què jo tractava de recollir els comentaris del meu interlocutor que després, un cop finalitzada la conversa, caldria processar per tal de transmetre’ls amb tot luxe de detalls a K per tal que K configurés una o altra estratègia i prengués una o altra decisió en funció de la informació obtinguda amb la meva trucada, i quan aquesta successió d’ordres i contraordres es barrejava amb les explicacions de l’interlocutor amb qui m’havia ordenat establir una conversa, els instints propis de la cultura de la meva cultura –escoltar el meu interlocutor– col·lidien amb la cultura de la seva cultura –ser ell l’únic escoltat– i, si bé els meus instints, en el transcurs d’aquelles primeres trucades, m’empenyien a la fúria i a la indignació i en última instància a fer callar K amb un gest sec i tallant de la mà, els meus covards però sobretot pacients contrainstints temorosos de la pluja seca de la crisi del sistema aturaven aquesta mà i la portaven a tapar el micròfon del telèfon per tal que el meu interlocutor no detectés l’agressió moral de la qual estava sent objecte i per tal que K pogués parlar alt i clar, de manera que per fi jo acabava participant de la cultura de la seva cultura, és a dir, en primer lloc deixava d’escoltar el meu interlocutor, o passava a escoltar-lo només a mitges, ocupat com estava a interpretar l’arbitrarietat de les ordres i contraordres de K, i en segon lloc pronunciava no pas les meves paraules sinó les instruccions de K, i si en algun cas les informacions que obtenia del meu interlocutor en el transcurs de la conversa convertien en anacròniques les instruccions instantànies i irreflexives de K i en conseqüència K perdia el fil de la conversa, K s’eriçava sobre la seva cadira i em travessava amb la mirada, conscient d’haver perdut per uns instants el control del seu cavall de tir, i si per qualsevol motiu dels que anomenaríem de cortesia o amistat amb el meu interlocutor la conversa telefònica virava cap al terreny de l’anècdota aliena als interessos que K tenia posats en aquella trucada, K no deixava passar l’oportunitat d’indicar-me amb obscura impaciència que el telèfon era seu, que aquell mig despatx on jo mantenia una conversa telefònica era seu, que la factura de la companyia telefònica que arribaria a final de mes era seva i que els minuts que malgastava enfortint uns vincles d’amistat que potser amb el temps desembocarien en favors, simpaties i avantatges professionals per a la seva Societat Limitada eren, finalment i per sobre de tot, seus. Preguntar-se la raó per la qual no era K qui agafava el telèfon si tan ineficient era jo seria com preguntar-se per què no corre el genet en lloc del cavall. Jo era el cavall de K, seva era la meva veu, seva la meva intel·ligència, seus els meus gestos i els meus reflexos, seva la meva simpatia. Seu era jo.

Un cop estava parlant per telèfon amb algú que havia demanat per K però que també volia parlar amb mi. Com que ja havia despatxat els temes que m’ocupaven a mi, i mentre K no arribava de l’altra punta de l’oficina, vaig estirar la conversa cap a temes banals i, en conseqüència, antieconòmics. K se’m va acostar pel flanc com una ombra furtiva i em va prendre el telèfon de les mans com un carterista robaria a una velleta. Vaig prémer els punys. Vaig mirar-lo fixament. Ell va girar-se d’esquena, molest. Vaig seure a la meva taula torta.

Quan no hi havia paquets per enviar o telefonades per realitzar, de vegades, aquells primers temps, K, amb la timidesa d’un llop vestit de xai, em convidava a prendre possessió d’alguna cadira de la taula de reunions del seu despatx banyat de llum per aprofundir en el que K entenia que era la cultura de la seva cultura, per bé que el que K entenia per la cultura de la seva cultura era la sublimació del simulacre i l’autoengany consistent a mantenir reunions de mentida per tal de definir tasques i objectius de mentida i consensuar estratègies per assolir-los de mentida. Vaig participar del simulacre i l’autoengany amb entusiasme no poques vegades abans no vaig rendir-me a l’evidència que la cultura de la cultura de K era la de convidar-me a parlar per acabar actuant sempre i sense excepció al seu dictat, o sigui, que havia estat contractat perquè K tingués algú que executés les seves ordres sense badar boca.

En aquells primers temps, d’una manera que no puc explicar sense sentir el ridícul cremant-me les galtes, quan encara acariciava l’ambició d’enriquir la cultura de la seva cultura amb la cultura de la meva cultura, tot i que potser el que buscava –i vaig buscar durant tants anys– era, al cap i a la fi, conquerir el seu respecte, aquells primers temps en què anhelava complaure’l per sobre de qualsevol cosa, jo prenia possessió de la cadira que m’oferia del seu despatx banyat de llum i escoltava amb atenció les seves vulgaritats preliminars i els seus pensaments equivocats i, atenció, ell escoltava les meves vulgaritats i els meus pensaments equivocats, i quan K observava que em sortien serps per la boca amb la mateixa facilitat que li sortien a ell reia a cor què vols i, quan em rebaixava a revelar a K les informacions més reservades que jo posseïa sobre autors, editors, periodistes o llibreters, m’observava i m’escoltava amb atenció morbosa i gran satisfacció, i tot i que em sentia embrutit per estar traint els codis ètics de la cultura de la meva cultura sentia la necessitat de perseverar en la meva revelació de secrets per satisfer K i per demostrar a K que jo no era cap pusil·lànime i que coneixia íntimament el territori que trepitjava, potser fins i tot millor que no pas ell. Tot plegat no tindria cap interès si no fos perquè els meus monòlegs i sobretot l’atent i morbós silenci de K arribaven amb extrema nitidesa fins al final del passadís on es trobava el despatx mòrbid banyat de llum artificial del Primer Hàmster, i aquest fet sí que va revelar-se a la llarga com una de les pitjors malediccions, perquè els meus monòlegs i el silenci atent de K arribaven al seu despatx com l’ombra sigil·losa d’un assassí, i cada monòleg i sobretot cada morbós silenci de K representaven una punyalada a l’estatus i l’autoestima del Primer Hàmster, ja que en sis o set anys no havia aconseguit mai les quotes d’atenció que jo aconseguia ara, tal com em seria donat a conèixer més endavant en el bufet lliure que la cultura de la cultura de K ens empenyia a visitar cada migdia degut a la inexistència de microones ni nevereta en aquell santuari realista-socialista dedicat al treball.

7

La cultura de la cultura –ALLÀ ON ES TREBALLA NO S’HI MENJA– ens va portar, des del primer dia, al bufet lliure on pel mòdic preu de cent trenta corones servien menjar precuinat envasat que calia escalfar en un dels dos microones a disposició dels clients. La tristor d’aquell bufet només la superava un menjador social. Fèiem cua darrere d’estudiants i turistes i d’una parella d’ancians habituals que es vestien sempre amb les millors gales per dinar, o almenys a mi m’ho semblava, i aleshores, mentre el Primer Hàmster gesticulava i parlava de coses de feina, jo especulava en pensaments sobre quin tipus de dissort havia portat els vells a dinar aquelles hamburgueses cobertes d’una matèria gelatinosa que es convertia en oli o greix després d’un minut de microones.

Malgrat la condemna diària d’haver d’anar al bufet, els primers temps encara conservava el coratge i l’esperit, i en aquelles tristes taules enfortíem l’abjecta fraternitat dels desposseïts amb el Primer Hàmster. D’àpat en àpat vaig anar descobrint que el pobre se sentia com una mena de Joana d’Arc cremant a perpetuïtat sobre la seva pira laboral. Així es veia a ell mateix, com un heroi menystingut per la cultura de la cultura, sepultat per la feina ingent que ell i només ell podia fer atesa la notòria incompetència de K, incompetència que K havia aconseguit amagar a tothom bo i amagant el seu estret col·laborador. Em semblava enervant, tot i que jo mirava de mantenir-me equànime i distant, atorgant al vell K el benefici del dubte. Tanmateix, el catàleg d’horrors semblava no tenir final i sovint es dissolia en un mar de llàgrimes i laments i en la confessió que vivia atrapat en una presó que ell mateix havia ajudat a edificar.

Cremava per dins alhora que obeïa i callava i s’anava tornant boig, però ara alçava una mirada d’alegria enmig del batibull del bufet, ara tot això esdevindria passat ignominiós perquè ara, esperonat per la meva presència, ara per fi agafaria el toro per les banyes i plantaria cara i aniria a les presentacions; ara i només ara i esperonat per la meva presència reclamaria amb veu ferma el dret a nevereta i microones; ara plantaria cara, i esperonat per la meva presència firmaria amb el seu nom i cognom els correus que escrivia en llengua estrangera; ara fotria canya i, esperonat per la meva presència, tancaria l’ordinador a les sis en punt de la tarda i deixaria K amb la paraula a la boca, i va clavar un cop de puny a la taula i les safates de tothom van tremolar amb la ràbia alliberada pel Primer Hàmster, i jo mirava d’escalfar-me a l’abric d’aquella passió sobrevinguda mentre cartografiava els inferns de la cultura de la cultura que se’m revelaven. Els meus instints i contrainstints insistien que em mantingués impàvid davant d’aquells exercicis d’autoafirmació, perquè salvar del seu destí un màrtir o un heroi o un boig és feina d’un altre màrtir o un altre heroi o un altre boig, i els meus instints i contrainstints només tenien ulls per a la pluja seca de la crisi del sistema que volia caure sobre meu i mai, en cap cas, observaven la meva participació en cap lluita d’èpica medieval per salvar algú que es volia salvar només a mitges posant-se darrere d’algú altre. El que ni jo ni els meus instints i contrainstints podíem haver previst era el que va passar un d’aquells dies de bufet lliure quan ens preníem el cafè a la placeta de davant del bufet.

Va preguntar-me, impostant una mena de to nostàlgic o sentimental après de les pel·lícules, que per què era editor, jo. Vaig alçar la mirada al cel de metacrilat i vaig recordar-li, sense acritud i carregant-me de paciència, que, tot i que K i ell m’havien seduït fent-me creure que sí, jo ja no era ni Editor Segon.

–Soc Cap de Res, ara.

Aleshores el Primer Hàmster va arrencar a plorar.

–Perdona, perdona..., si no ets editor és per culpa meva, per culpa meva!

No puc suportar veure algú que plora. L’acte de plorar em paralitza i m’incomoda. No sé donar mai consol. Vaig sospirar i vaig dir:

–I ara, camarada.

–Sí, per culpa meva!

Vaig prémer els punys per sota la taula, irritat. No parava de plorar. Sanglotant, el Primer Hàmster m’explicava que un dia molt llunyà K li havia promès que obriria una col·lecció sobre la qual ell tindria plens poders –mentida, és clar–, i que K li havia promès un equip –jo–, i ara que em tenia, justament ara, veia que. Va fer una alenada d’aire dolorosa.

–Ara què –vaig preguntar.

–Ara... –va repetir ell–, ara veig que...

Els instints i contrainstints van abocar-se a les parpelles dels meus ulls per observar com jo observava aquell espectacle estrany. El Primer Hàmster va tornar a agafar aire i va arrencar a confessar que ara veia que jo i només jo succeiria K un cop jubilat. Que jo i només jo recolliria els fruits del seu martiri. Que jo i només jo. Que veia com em mirava K, que passadís enllà notava l’atenció reverencial amb què m’escoltava K. Que en els moments d’absència meva, K anava al seu despatx mòrbid banyat a la llum de la trista bateria de fluorescents només per elogiar els meus pensaments i la meva actitud bel·ligerant davant de les coses d’aquest món –actitud que jo impostava només per complaure’l, perquè a mi gairebé tot m’importava un rave.

–Que tot això un dia serà teu, perquè tu en seràs l’únic successor.

El Primer Hàmster va sumir-se de nou en el plor inconsolable mentre jo em sumia en l’estupefacció més absoluta. Els instints i contrainstints immediatament van retirar-se a deliberar i debatre sobre aquella confessió: primerament, van analitzar què m’estava dient el Primer Hàmster; després van polemitzar sobre què m’estava volent dir realment; a continuació van discutir què havia de respondre jo; i finalment van intentar analitzar la inabastable regió obscura del mapa de la cultura de la cultura que es descobria davant meu. Per què plorava, exactament, el Primer Hàmster?

Trigaria algun temps a aportar tota la llum necessària sobre la qüestió. De moment vaig optar per apartar-me de qualsevol celebració vanitosa –perquè al capdavall, i des del punt de vista d’algú a mercè de la pluja seca de la crisi del sistema, que el vell tingués paraules d’elogi era per sentir-se orgullós– i vaig assajar un somriure astut i cansat per subratllar que no m’interessava en absolut postular-me com a successor de res. Vaig explicar-li que si K em tractava amb alguna consideració era per respecte a les normes socials que ens obliguen a ser amable amb el nouvingut; que jo de competir només n’havia extret victòries amargues i tristes derrotes i, per reblar el clau, li vaig dir que ell era bon editor, que l’admirava des dels temps del Conglomerat, i que sempre havia envejat el catàleg que estaven construint K i ell. Al fons del pou dels meus ulls, un llac gelat d’indiferència.