Miquel Adam L'amo

4

Eliminar la distància que separa el que és implícit del que és explícit. Acompanyar el nouvingut en la immersió a la cultura de la cultura, a les tradicions, a la normativa. Vet aquí la tasca que es va assignar a si mateix el meu mentor, el meu camarada, el Primer Hàmster: fer-me explícit el que era implícit, perquè el que és implícit és tradició, és cultura i, per tant, és inqüestionable, inapel·lable, és la llei gravada a foc sobre granit antic. Per això el to del Primer Hàmster era llastimós i melancòlic, per això estava empeltat d’una ràbia callada prerevolucionària però alhora d’una contradictòria per bé que absoluta fidelitat i submissió als preceptes del seu amo, perquè la cultura de la cultura, les tradicions i la normativa eren filles de les seves persistents derrotes i claudicacions davant de K, i tot i ser derrotes, no deixaven de ser les seves derrotes, de les quals estava avergonyit però també orgullós. No tenia manera d’explicar la cultura de la cultura d’aquella empresa editorial sense posar-se a ell com a exemple a no seguir, com a víctima propiciatòria i fundadora de la cultura de la cultura de la Societat Limitada de K.

Sobreactuat, doblegant el canell, m’advertia de no incórrer en els mateixos errors que ell havia comès i que havien generat una llarga jurisprudència i cultura de la cultura. Em subratllava, ara i adés, la importància de sortir de l’oficina sempre a l’hora i evitar per tots els mitjans les converses de vell que el vell volia entaular sempre a l’hora exacta d’acabar la jornada. En efecte, K, sentint que la jornada dels seus assalariats arribava a la fi, sentia també la necessitat de ser escoltat, és a dir, sentia la necessitat de retenir-nos amb argúcies de qualsevol mena uns minuts més al despatx, uns minuts, per descomptat, que no computaven com a jornada laboral, uns minuts, a més, que no servien per intercanviar impressions i per tant per enraonar, sinó que només servien perquè parlés ell i els altres l’escoltéssim a ell, com s’evidenciava sempre que algú que no fos ell aconseguia prendre la iniciativa en la, diguem-ho així, conversa, en la qual K evidenciava no només un menyspreu essencial per les opinions de l’altre sinó que amb tot el seu cos d’alçada canviant i pujabaixant la cremallera de la seva rebeca de fer feina expressava una obscura impaciència per recuperar el control del discurs, ignorant o fent veure que ignorava que el temps que havia comprat mitjançant un salari feia minuts que havia expirat i, per tant, el poder de fer-nos quedar allà escoltant la xerrameca insubstancial que abocava sobre els nostres dòcils esperits exhaustos ja no era producte del seu poder sinó de la nostra caritat.

Jo, de tot això, me’n reia. Malgrat les advertències i instruccions del Primer Hàmster i els seus esforços per explicar-me la cultura de la cultura que imperava a la Societat Limitada de K, durant un temps dels primers temps vaig mirar de divertir-me. És clar que sí.

No van passar ni dues setmanes de la visita de Cezdja que ja havia convençut el vell K de la necessitat de conquerir el carrer, que calia fer més presentacions, més actes, més dinamisme, K!, m’exclamava jo fent picar el dors d’una mà amb el palmell de l’altra, més treure pit, més ensenyar catàleg.

K em va deixar fer, encuriosit pel meu atreviment. Es rellepava els llavis plens de carn, em mirava de gairell, es pentinava les celles i feia repicar les ungles sobre la taula. Em resseguia de dalt a baix esquerp com un bon mestre zen i m’autoritzava a fer cosetes. De manera que en un tancar i obrir d’ulls vaig organitzar la primera presentació d’un llibre publicat per K. No era Cap de Res? Doncs fem coses de Cap de Res.

Les feia bé, les presentacions, quan era al Conglomerat editorial i el departament de premsa em demanava que conduís algun acte. Redactava una salutació amical i l’assajava en veu alta, estudiava els silencis que havia d’introduir, les inflexions de veu, cultivava les bromes. Feia riure a tothom i tothom m’ho agraïa perquè sabien que les presentacions eren un martiri d’avorrides que arribaven a ser. Vaig llaurar-me una petita fama d’aquesta manera. Les del departament de premsa em tenien en alta estima.

Així que vaig reservar un cafè de Josefov per presentar un llibre. Va escaure que el dia de la presentació era un dia complicat: un divendres de febrer de fred i de neu. El llibre també era complicat per molestar-se a fer-ne cap presentació. L’autora era morta de feia un segle. L’autora, a més, era estrangera. Malgrat tot, vam congregar un grapat de gent no del tot insignificant.

Vaig declamar la meva salutació amical, sabent que les circumstàncies jugarien a favor meu: l’ambient seria informal, el públic juganer i la nostàlgia que impregnava aquell vespre el cafè seria un bon coixí per a l’humor... Vaig deixar anar, doncs, la meva petita innocentada consistent a assegurar amb tot el rigor que l’autora que presentàvem era en realitat un senyor de Brno que es va passar a l’anglès perquè aquí se’l menystenia. Rialles. Després vaig donar pas a la traductora, i aquesta sí que sabia de què parlava. No va anar malament.

El grapat de gent no del tot insignificant va marxar satisfeta a casa. Es va vendre algun llibre. Vaig observar que K i el Primer Hàmster somreien. Em van felicitar amb algun copet a l’esquena. Vaig observar com K, que al Palau del Proletariat era rígid i encarcarat, en públic es mostrava refulgent, estimable en la seva mala educació disfressada de vehemència de gat vell. Parlava alt. Hi havia qui l’abraçava i tot. Hi havia qui li agraïa la seva simple existència. En públic es posava tothom a la butxaca i treia pit i deia jo jo jo i més jo i només jo, però la gent no l’hi tenia en compte i el deixava fer, perquè la gent s’estima els editors. Era un autèntic comediant. Un mag, un vell commovedor.

Dies més tard teníem una nova presentació.

K va cridar-me al seu despatx banyat de llum per anunciar-me que en realitat s’havia sentit incòmode amb allò del senyor de Brno, degut a la meva manca de rigor i seriositat, i que m’abstingués de fer cap salutació amical en cap nou esdeveniment promogut per la Societat Limitada. Vaig moure el cap estupefacte, com qui rep una cleca inesperada. Vaig tartamudejar alguna excusa intentant explicar que, però amb un gest de mà òssia va tallar la conversa d’arrel. El bon nom de l’editorial està en joc, va dir. Vaig retirar-me a la meva taula torta i vaig posar-me a teclejar sense ordre ni concert, perquè encara no tenia internet. Era com si de sobte tingués sis anys: les galtes em cremaven de vergonya, em bullien els pensaments. No entenia què acabava de passar.

Aquell dia, K va liquidar l’amor que jo havia tingut sempre per les presentacions. Ho va fer com qui esclafa una formiga. I no entenia per què. El Primer Hàmster, adoptant un to de guia turístic de l’infern, va explicar-me que qualsevol mostra d’art i enginy que pogués exhibir disgustarien sempre K perquè empetitien la seva presència. Per això, anys enrere K havia prohibit taxativament al Primer Hàmster assistir a qualsevol acte de l’editorial i per això se’m va impedir fer ús de la cultura de la meva cultura per obrir qualsevol presentació ulterior, de manera que el meu art de declamar salutacions amicals es va extingir per sempre i ara ja no sabria pas com fer-les.

Per a K, va insistir el guia turístic del meu infern, les presentacions servien ras i curt i exclusivament per vendre llibres, i qualsevol exhibició de creativitat que endarrerís l’intercanvi comercial havia de ser erradicada. De fet, qualsevol exhibició de creativitat subsumia K en un profund estat d’irritació que no es molestava a amagar. D’ençà d’aleshores, si alguna vegada em tocava agafar el micròfon i per alguna raó em sentia inspirat a transgredir la cultura de la cultura, sentia immediatament el raig invisible provinent dels ulls de K que em feia posar la mirada en la seva mirada per veure’l retorçar-se d’inquietud i de ràbia, així jo sabia que valia més callar i donar pas a l’autor que hagués de parlar i llestos.

5

Potser va ser abans de l’incident amb Zdenko Cejka, o potser immediatament després de la primera presentació, el cas és que aviat vaig ser objecte d’un llarg i exhaustiu procés de domesticació per part de K, al qual vaig avenir-me mogut potser per l’afany d’aprendre els usos i costums i la cultura de la cultura de la Societat Limitada, tot i que potser m’hi vaig avenir només mogut per la por i la culpa, tot i que potser fins i tot acariciava l’estúpida ambició de ser jo qui acabés domesticant el vell, tot i que potser m’hi vaig avenir empès per aquella estranya entrega absoluta que inunda el cor del nou assalariat, que com un gos recollit de la cuneta de la crisi del sistema faria qualsevol cosa per ser apreciat primer per la seva obediència i després per la seva suspicàcia, entrega i experiència, tot i que de totes totes no vaig avenir-me a res de res, com és natural, sinó que vaig limitar-me a acomplir amb eficàcia qualsevol missió que em vingués encomanada, ignorant que la raó última d’aquelles missions no era tant el seu bon acompliment sinó la meva completa claudicació o domesticació per part de K.

Per transformar un cavall de cursa en un cavall de tir cal, primer de tot, fer-lo caminar al teu pas, esgotar-li les forces i la paciència. Que obeeixi les ordres, però no només. Per a K no es tractava simplement d’acomplir les seves ordres, sinó sobretot, com vaig descobrir, d’executar-les a la seva manera, amb indiferència de si la seva manera de fer les coses obeïa als més elementals principis de racionalitat. Es tractava, al capdavall, de doblegar-se i admetre sense reserves el seu poder absolut sobre totes les coses. Així que, mentre no arribava la meva connexió a internet, em va ordenar feines senzilles, a l’abast de les meves humils possibilitats (Nothomb): fer caixes, atendre i fer trucades, recepcionar manuscrits, anar a Correus. Hi havia dos tipus d’enviaments que em portaven cada dia a l’oficina de Correus del carrer Josefská. Els primers estaven relacionats amb documents; els segons, eren enviaments de llibres.

Cal aturar-se un moment en aquest punt.

Els primers es consideraven cartes ordinàries, subjectes a l’escala de preus habitual. El segon tipus de paquets, els que només podien contenir llibres, estaven exempts de DPH, és a dir, anaven a un preu subvencionat per l’Estat degut a algun acord que feia que la cultura (la cultura!) encara fos considerada per sobre de totes les coses, i per tant resultava més econòmic enviar-los, tot i que arribaven més tard al destinatari. Per facilitar les tasques dels inspectors, la legislació preveia que el paquet disposés d’algun mecanisme d’obertura que fes evident que, en efecte, el que contenia el sobre fos un llibre. El xoc entre dos sistemes legislatius, entre dues cultures de la cultura, estava, sense que jo ho pogués sospitar, servit. Perquè els sobres dissenyats per poder ser oberts i inspeccionats resultaven ser més cars que els ordinaris, i això significava una ofensa intolerable, un atac en tota regla al sistema de valors de K (cèntims i més cèntims, muntanyetes de més cèntims), de manera que, desafiant, K no només m’ordenava anar a enviar sobres a Correus sinó que m’ordenava introduir els llibres que calia enviar en sobres ordinaris, que després segellava personalment –tan convençut estava de la meva ineptitud– amb cinta d’embalar, argüint que d’aquesta manera seria impossible obrir els sobres. Era inútil fer-li entendre que precisament aquesta forma d’actuar entrava en conflicte flagrant amb la normativa de Correus, ja que no li interessava saber-ho. Al capdavall, era jo l’encarregat de barallar-se amb els funcionaris, no pas ell, i la meva funció, més enllà d’enviar sobres, era doblegar-los amb la mateixa facilitat que ell em doblegava a mi. K volia esbotzar les portes de la Llei utilitzant-me d’ariet.

Em sembla que es divertia, empenyent-me a l’atzucac: n’obtenia plaer. L’hi podia veure als ulls, en els moviments lents de la seva llengua de bull blanc humitejant els llavis plens de carn i les doblecelles aixecades com l’arc de la Torre de Ciutat Vella. En els meus ulls –finestres esbatanades a la meva aterrida ànima de subaltern–, ell hi veia l’ofuscació i l’angoixa, la indefensió, perquè jo era plenament conscient que acatant en silenci les seves ordres estava traslladant el conflicte en l’espai i el temps a l’oficina de Correus del carrer Josefská, on m’esperava el mur de la Llei, la desídia i la burocràcia més abjecta. ¿No era, tot plegat, una petita catàstrofe? ¿No era una humiliació constant i diària, per més que no fos la pitjor de les humiliacions? Com s’ha dit, més enllà de complir les ordres de K, la lliçó que havia d’aprendre era complir-les tal com ell volia, i la seva voluntat de control arribava fins i tot a determinar l’hora exacta en què calia enviar els sobres: a la tarda, havent dinat, malgrat que la meva experiència de cavall de cursa m’indicava que les funcionàries del matí eren més amables i flexibles que l’homínid que escalfava la cadira a la tarda. Elles feien els ulls grossos quan veien els paquets folrats de cinta d’embalar i per tant impossibles d’inspeccionar, i no s’enutjaven si els demanaves, tal com se m’encomanava, que imprimissin factures diferenciades en funció del DPH que gravava o no els sobres. Però aquell subjecte de la tarda no. Així ho vaig advertir a K mantes vegades, i mantes vegades K somreia satisfet i en prenia nota mental, per no oblidar-se, l’endemà, de tornar a fer-m’hi anar a la tarda.

Així que una tarda em vaig dirigir obedient a l’escorxador. Vaig empènyer les portes de Correus i el vaig veure darrere del taulell, esperant-me reclinat sobre la seva cadira com un reietó medieval, abúlic, embrutit, espitregat, cridaner, condescendent, paternalista, iracund, despectiu, amb aquella barba de quatre dies que a la sotabarba es confonia amb els pèls del pit al descobert. No tenia cap dubte que era home de sindicat. Els capricis del destí em conduïen tarda rere tarda davant seu. Tenia un accent de miner d’Ostrava tan tancat que amb prou feines l’entenia. Jo, per algun motiu, li feia repetir les indicacions com si fos l’idiota del bon soldat Svejk. Potser aquesta fou la causa de la seva antipatia original, o potser no: potser l’homínid olorava la servitud que traspuava per tots els porus del meu cos i per això em menyspreava de la mateixa manera que em menyspreava K, i com K, es divertia humiliant-me i flagel·lant-me amb la rígida vara de la legalitat, a la qual cosa jo, essent ja víctima de la cultura de la cultura de K i no acceptant ésser víctima d’una nova cultura de la cultura, responia amb una actitud bel·ligerant i em mostrava procliu a la discussió i a la insolència, perquè al capdavall, pensava, aquell individu estava al meu servei de la mateixa manera que jo estava al servei de K i, si més no, exigia d’aquell individu una mica de deferència i bona educació, que era el mateix que esperar delicadesa d’un violador.

Aquella tarda el funcionari va anunciar-me que no acceptava els sobres de la manera que jo els presentava, i vaig contestar, sense perdre les maneres, que com que no, que eren dos llibres dintre d’un sobre, a la qual cosa el funcionari de correus va desafiar-me a demostrar-ho, a la qual cosa només vaig saber dir-li que, com molt bé sabia, treballava en una editorial, a la qual cosa va recordar-me que la normativa impedia al funcionari acceptar paquets embalats de manera que no es poguessin inspeccionar, mentre assenyalava amb insistència uns sobres semirígids amb obertura dentada i recoberts a l’interior amb plàstic de bombolles exposats en una vitrina.

A la qual cosa i mentrestant la cua creixia.

–Són cars –va respondre K per boca meva.

–Ah, són cars! –va exclamar burleta el funcionari.

La seguretat i les excel·lents maneres s’esquerdaven dintre meu i ja assajava una manera digna d’arreplegar els paquets estesos sobre el taulell, entaforar-los a la meva bossa i tornar al despatx banyat de llum de K per fer-lo partícip de la meva frustració, atès que ell n’era el màxim responsable. Però, tot i ser conscient que la normativa de Correus no es doblegaria a les meves exigències, sabia que el funcionari actuava amb excés de zel i abusava del protocol per humiliar-me, de manera que, traient forces del meu interior devastat, vaig decidir plantar cara i vaig exigir, ara ja de males maneres, la presència de la seva supervisora, la qual va aparèixer amb la normativa sota el braç, normativa que donava la raó a l’homínid de darrere el taulell, perquè un home de sindicat no és pas un revolucionari transgressor de la llei, sinó un dels seus màxims coneixedors. Vaig mostrar hipòcrita sorpresa i vaig exclamar que els mateixos paquets eren acceptats diàriament per altres companyes del funcionari i que tot aquell espectacle vergonyós obeïa no pas al compliment estricte de la llei sinó a una rancúnia inexplicable cap a la meva persona per part d’aquell treballador de la funció pública, acusació a la qual la supervisora només va poder respondre arquejant una cella plena de significat, perquè de ben segur que la meva no era la primera queixa que rebia contra aquell home de sindicat.

Tot i sortir derrotat de l’oficina de Correus del carrer Josefská, pres d’una ira estranya plena de replecs de diferents significats que abraçava per igual tant la intransigència del funcionari de Correus com la de K, almenys ara posseïa una fotocòpia de la normativa –que, d’altra banda, coneixia perfectament–, i com que la meva paraula i la meva experiència no havien servit perquè K comprengués que calia anar a Correus al matí o, en tot cas, gastar-se alguns dels cèntims i més cèntims i muntanyetes de més cèntims en sobres expressament dissenyats per poder ser inspeccionats, la fotocòpia de la normativa actuaria com a sentència en ferm contra l’estupidesa de K.