Miquel Adam L'amo

L’amo

© Miquel Adam Rubiralta

Primera edició: setembre del 2021

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Producció de l’ePub: booqlab

Maquetació: EdicTal

isbn: 978-84-123925-3-1

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

Una de les coses més tristes és que l’únic que l’home pot fer durant vuit hores al dia, dia rere dia, és treballar. No pots estar-te vuit hores menjant, ni bevent, ni fent l’amor: l’únic que pots fer durant vuit hores al dia és treballar, que és el motiu pel qual l’ésser humà s’enfonsa a si mateix en la misèria i la infelicitat, arrossegant tothom amb ell.

WILLIAM FAULKNER, entrevistat a The Paris Review

1

En aquesta hora incerta, dins d’aquest túnel, esperant el proper metro, medito sobre l’infortuni que m’ha tocat viure, que no ha estat un infortuni menor però tampoc de cap manera ha estat la pitjor de les malediccions.

Somric amb tot el cos excepte amb els ulls. Els tanco. Noto l’aire viciat que m’acaricia, que s’accelera. El metro que s’acosta empeny l’aire com l’èmbol empeny el verí dins la xeringa.

Em concentro en el meu pensament i em dic que el procés que porta l’home a veure’s degradat a hàmster laboral és persistent i fet de petites humiliacions insignificants. Procuro pensar en les vexacions minúscules i subtils a què ens ha sotmès K, en cadascuna d’aquelles pràctiques grotesques. Les escriuria en una llista, si no fos que escriure per mi ha esdevingut una quimera inassolible o una broma de mal gust. Escriuria la llista i tot seguit l’estriparia pensant que, al cap i a la fi, això li passa a molta altra gent, a milions d’assalariats arreu del món, i que amb quin dret i encegat per quina mena de vanitat vull embrutar-me d’un odi tan transitat com és l’odi pel superior, el gegant amb peus de fang que fa que puguis pagar les factures al final de cada mes.

Em concentro en el meu pensament i em dic que per fi conec la resposta a l’enigma que abans tant em fascinava i em divertia. Ara que sé, per fi, que la resposta a aquest enigma és un tot caòtic de respostes que m’interessen no pas més que la meva salut mental, ara i només ara em dic que sé que la pregunta i el tot caòtic de respostes formaven part del mateix laberint que aquest vell capaç de les baixeses més delirants ha dissenyat i construït durant més de trenta anys al seu voltant. Ara, per fi, em dic que no veig, que no hi ha, cap altra sortida a la infausta trampa geomètrica que el vell ha parat per devorar-me que omplir o imaginar que omplo aquest quadern que escric dins del meu cap, on em sé omnipotent, lliure de la manera que som lliures els esclaus d’aquesta mena, dins l’infortuni que ens ha tocat viure, que no és un infortuni menor, però tampoc i de cap manera és la pitjor de les malediccions.

Això o saltar.

Em veig els primers temps liquidant la meva alegria mentre mentia amb tot el cos i em repetia: la feina, la feina, el més important és mantenir la feina.

Mentia amb tot el cos excepte amb els ulls, finestres obertes a les profunditats de la meva ànima. Per la mirada se m’escapava la impotència. K ho veia i se’n reia. Es dirigia al Primer Hàmster i em ridiculitzava dient-li que no aguantava la pressió, que mirés com estava, que quina cara que feia, que com rebufava. Aleshores se li va acudir que em diria Slaby. Digueu-me, doncs, Slaby. Ludvik Slaby. El que es lamenta, el que sospira, el que esbufega. El que no aguanta la pressió.

La pregunta fundadora –i equivocada–, l’entrada del laberint, l’enigma que abans tant em fascinava i em divertia, era: ¿per què un home tan egoista i capaç de les baixeses més delirants té la refinada obsessió d’editar llibres, és a dir, de generar cultura? Potser publicar llibres el situa a un pam d’esdevenir l’home que vol ser; potser està en lluita perpètua contra si mateix i contra la seva animalitat, i publicant llibres, és a dir, generant cultura, compra la seva redempció com qui paga una indulgència plenària. Recordo, en aquesta hora incerta, dins d’aquest túnel, esperant el proper metro, l’aire veloç llepant-me el cos, quan aquest pensament benintencionat –per bé que possiblement només fos desesperat– despertava no només la meva simpatia envers K, sinó també, o encara més, la meva entrega total i absoluta a la seva causa, sense parar atenció a l’obvietat que una pregunta equivocada condueix inexorablement a una resposta equivocada, que l’entrada d’un laberint porta efectivament a un laberint, i una pregunta mal plantejada porta inexorablement a una resposta equivocada, o inesperada, o no volguda, i sense voler he descobert que el món del llibre i en concret el món de la literatura se sosté sobre la mentida i la hipocresia estructural, sobre la malaptesa i la reverència, el silenci i l’abús, l’arbitrarietat, la malvolença i l’agenda pròpia, és a dir, se sosté sobre uns instints primitius del tot allunyats dels valors que solem atribuir a la «cultura», i ningú hauria d’esquinçar-se les vestidures si no fos perquè tot en el món del llibre i en el món de la literatura i en el món de la «cultura» està pensat i dissenyat per fingir que la «cultura», la «literatura» o els «llibres» representen l’última platja d’un món extingit, l’últim refugi de la civilitat, de les bones maneres, del progrés, de l’ordre. Sospito que això deu valdre per a tots els països.

Cultura. Aquella vil guerra formiga, persistent i innòcua que anomenem cultura. La guerra que K va perdre i perd i seguirà perdent fins al dia que es mori. Cultura, el parapet darrere el qual K amaga el seu determini obstinat de fer calaix com un simple botiguer. Perquè aquesta és la seva «cultura»: comptar cèntims i més cèntims i fer muntanyetes de més cèntims i alçar la vista amb avarícia darrere la seva muntanyeta i exclamar «més, més cèntims!». Més cultura.

Si mai la cultura ha significat alguna cosa per a K, no ha estat més que la derrota i la humiliació sostinguda en el temps que li va infligir la negació absoluta de la seva existència per part de la intelligentsia del país. I d’aquesta indiferència i menyspreu alimenta el seu odi i ressentiment i, ressentit, K s’entrega en cos i ànima al maltractament i a la venjança voraç i devoradora d’homes i dones de cultura. Va perseverar a ser editor perquè el respectessin tota una colla d’homes i dones de cultura que ara, invariablement, s’agenollen davant seu per tal que els publiqui les seves obres i les seves traduccions, ignorant que seran destruïts no només com a homes i dones de cultura sinó també com a éssers humans.

Però la pregunta correcta, en aquesta hora incerta, amb els ulls tancats a la meva ànima, dins d’aquest túnel, a l’espera del proper metro, amb l’aire propulsat bufetejant-me la cara, és què en faig, del meu ressentiment, del meu odi, de la meva ràbia. K: què en faig, d’aquest monstre que has esculpit sobre les meves carns? Parles per boca meva, mires a través dels meus ulls, penso el que tu penses, soc el que tu ets, i no em suporto. Salto? M’empasso la ràbia? La llego als qui vindran? Vull ser baula de la cadena perpètua de la destrucció de l’ànima?

Entre fer una cosa i no fer-la, sempre queda l’opció de fumar (Uriarte).

Entre dir i callar, entre recordar i oblidar, entre saltar i no saltar, dins d’aquest túnel, en aquesta hora incerta en què una senyora em crida que em faci enrere o m’enganxarà el comboi, jo, amb els ulls com finestres tancades a la meva ànima en flames però clavats als fars que encenen les vies i el meu rostre; jo, en aquesta hora incerta, faig petar els dits i aturo el temps.

Clac, tot quiet al meu voltant.

Clac, cap soroll perceptible.

Tot, només, dins del meu cap.

Entre fer una cosa i no fer-la, sempre queda l’opció d’escriure-la.

2

En aquesta hora incerta, en aquest túnel, davant d’uns fars encegadors, una senyora em crida i faig petar els dits i Clac!, aturo el temps i Clac!, tot quiet al meu voltant i Clac!, cap soroll perceptible, tot, només, dins del meu cap i escric i no escric que fa quatre anys vaig acceptar l’autoritat i els consells del Primer Hàmster a ulls clucs, tot i saber i no saber que era un farsant.

Ho sabia i no ho sabia des del primer dia, o fins i tot abans del primer dia, ho sabia i no ho sabia al mateix temps i de la mateixa manera que hi ha instints contradictoris que s’anul·len, instints i contrainstints (Kertész) que obeeixen a diferents estrats de jerarquia.

En aquells dies l’instint de fugir de la pluja seca de la crisi del sistema va eclipsar qualsevol contrainstint ulterior que em pogués advertir de coses que no podia comprendre –tot i que ja sabia– quan el Primer Hàmster em va trucar per primer cop i em va dir. Aleshores vaig mirar el rellotge i vaig dir. Va contestar apressadament –clandestinament?– i va penjar. Vaig sostenir el telèfon encara uns moments. Vaig calibrar la magnitud del cop de sort.

Més tard, en una taverna a prop de la llibreria Klementinum, tot i que la humitat provinent del riu ens llepava les cares, però havent expressat al Primer Hàmster la necessitat d’estar sempre en disposició d’encendre un cigarret i per tant d’estar-me fora, va preguntar i jo vaig explicar i ell va fer un gest molt peculiar amb el canell, va aixecar la gerra, va acceptar i va dir. Jo tenia el cos tirat endavant, contra la taula, per no perdre’m cap detall. Ens envoltava una foscor atípica, conspirativa. No arrencava a nevar. Praga funesta de mes de novembre.

El Primer Hàmster no parava d’elogiar-me, la qual cosa em va posar a la defensiva, em fastiguejava. Aleshores jo remenava la gerra i sacsejava el cap amb impaciència per dir que no n’hi havia per tant, però ell aleshores insistia de nou amb les floretes i aleshores jo no deia res perquè ja veia que en efecte era el Millor i era l’Escollit i de sobte, obeint els meus contrainstints més destructius i atès que era el Millor i que era l’Escollit, se’m va acudir exposar les meves condicions, perquè tan necessari em sentia, i aleshores vaig veure clar i no vaig veure clar fins a quin punt incert el Primer Hàmster estava autoritzat a mantenir aquella negociació amb mi, és a dir, fins a quin punt era un farsant o no ho era.

La simple exposició de les meves condicions i preguntes va fer trontollar la seva seguretat. Vaig pensar que, en efecte, el meu interlocutor mentia, o que no deia tota la veritat quan feia aquelles vanes ostentacions d’autoritat i control a les quals m’acostumaria més endavant. Vaig insistir a exposar les meves condicions amb falsa innocència. Va tartamudejar i li van tremolar els blens daurats sobre les temples rapades.

Vaig redreçar-me i vaig fixar la mirada en la combustió del cigarret, avergonyit i disgustat perquè, per què? Per la crisi del sistema! Perquè necessitava la feina. Era un secret de domini públic que si els alemanys volien comprar el Conglomerat editorial on m’arrossegava fent d’Editor Segon, pidolant més recursos i apunyalant-me per l’esquena amb Editors Segons de llibres de text que s’arrossegaven pidolant més recursos i s’apunyalaven per l’esquena amb Editors Segons de llibres de cuina que s’arrossegaven pidolant més recursos, era per purgar el Conglomerat editorial d’àrees deficitàries com la meva i que, un cop fulminades les editorials paràsites que proporcionaven prestigi però cap tipus de benefici amb tots els seus Editors Segons, podrien revendre als americans per sis-cents milions un negoci que als alemanys els n’havia costat seixanta.

Com a Editor Segon del segell més prestigiós i menys venut de tota la República Txeca, tenia un peu i mig fora del Conglomerat. El Primer Hàmster ho sabia, K ho sabia, jo ho sabia.

Les converses amb el Primer Hàmster van durar encara unes tavernes i tardes de vent més. Després de desistir de treure l’entrellat d’aquella comèdia de tempteig per fi vaig ser citat per K a la terrassa de la Casa de la Cultura del carrer Šporkova. Vaig arribar a temps però K ja hi era, impuntual, perquè és impuntual qui no arriba a l’hora convinguda. El vell havia començat la partida: tot i haver estat escrupolós en la meva puntualitat, vaig fer la impressió de deixadesa i retard. Aleshores K va començar a dir anàrquicament durant una llarga estona. Jo volia prendre un cafè, lligar-me un cigarret, omplir de cafeïna i nicotina el buit d’aquella trobada supèrflua i burocràtica, perquè era una trobada entre la fam i les ganes de menjar. K deia i deia anàrquicament, molt fluixet, com capficat, com avergonyit, com consirós, com capendins, com un monòleg interior de frases que no calia acabar, com menjant-se les paraules arrossegades pel vent de la decrepitud, fent-se el vell cansat i malalt. Per descomptat, m’entabanava. Sempre la mateixa història i jo només pensava en la pluja seca de la crisi del sistema. I la crematística? No va sorgir perquè no calia i si va sorgir va ser per haver de sentir que la cosa estava fotuda i jo vinga fer que sí amb el cap.

Vam acordar que començaria a treballar amb el nou any i jo vaig dir que entesos. No va fer el gest de pagar-me el cafè i vam alçar-nos de les cadires. Després va començar a caminar i a fer-se el milhomes parlant de política. Deia i gesticulava, i mentre deia i gesticulava s’anava enfilant i s’anava emprenyant i m’anava tallant el pas, arrossegant-me contra les parets dels edificis i jo volia dir, però no hi va haver manera de no ser interromput a cada alenada d’aire. Vaig arronsar-me d’espatlles. Al capdavall, què importa, vaig pensar.

A la confluència del carrer Letenska amb Klarov vaig dir, assenyalant amb el dit cap a la boca del metro. Ell va dir, assenyalant cap a la banda del pont. El Vltava baixava enterbolit i enrabiat. No havien passat ni deu anys des que gairebé s’emporta el pont de Carles.

Vam estar un moment en silenci incòmode.

L’home volia posar fi a la trobada de manera immediata. Però abans un servidor volia dir-li una bestiesa ridícula que portava pensada de casa, de manera que vaig estendre-li la mà i vaig deixar anar la bestiesa. Vaig estar en silenci i amb la mà estesa, solemne, perquè solemne era el moment: el passat cedint el testimoni al futur, el vell editor encaixant amb el jove editor. Però K no va acabar d’entendre que calia allargar la mà, perquè des de quan l’amo encaixa amb un empleat?

Finalment va allargar la mà de mala gana.

Quina era la bestiesa? La confiança no es dona: es guanya.

3

La primera sala després de passar la porta de la nova oficina tenia per tota llum la resplendor mòrbida i blau grisosa que es filtrava d’una finestra que donava al celobert, una llum mòrbida que, desafiant qualsevol lògica –tot i que potser era, també, una declaració de principis–, el Primer Hàmster rebutjava mantenint tancats els porticons, de manera que només li quedava il·luminar la seva existència amb la trista artificiositat d’una bateria de fluorescents que penjaven del sostre.

Aquella sala de finestres barrades, freda i humida, amb dues taules en desús que aviat servirien per amuntegar caixes i columnes de llibres, amb un armari encastat en un dels seus colzes, semblava complaure el Primer Hàmster, que, finalment, segons em va fer saber al restaurant de bufet lliure on acudíem a l’hora de dinar, es veia alliberat de la presència asfixiant de K, que, en el passat –ho deia sempre en passat, com si hagués foragitat per sempre la possibilitat que K ho repetís en el futur més immediat–, se li situava al darrere per fiscalitzar la seva activitat i dictar-li correus que ell havia de traduir a llengües estrangeres que K després fingia conèixer.

–Ara almenys el tindré a l’altra punta de l’oficina –deia, cofoi, com si els set o vuit metres que separaven el despatx banyat de llum de K de la gàbia mòrbida del Primer Hàmster fossin insalvables i K no tingués cames per caminar. Però el cert és que el Primer Hàmster havia aconseguit interposar entre K i ell un Slaby, és a dir, la meva persona, que ocupava l’avantsala amb forma trapezoidal i precedia el despatx banyat de llum de K.

Un matí K va quedar-se estudiant el meu mig despatx projectant-hi algun pla i, en conseqüència, projectant-lo sobre mi. Després d’observar-me llargament mentre ocupava la cadira darrere la taula encaixada a l’angle recte del trapezi, va pinçar el moble i sense el meu consentiment va arrossegar-lo amb lentitud de manera que la posició de la taula fos paral·lela a la paret del davant, que naixia d’un angle més obtús. El teclat va desaparèixer de sota els meus dits.

–Així millor –va murmurar.

De cap manera, vaig pensar, amb la sensació estranya i desagradable que K havia mogut el terra sota els meus peus sense cap pretext que no fos el de satisfer la seva capriciosa voluntat.

Amb tot, i amb l’esperit constructiu i afable que em dominava els primers temps, em vaig limitar a acomodar la meva cadira a la nova posició dislocada, i vaig somriure i vaig mentir amb tot el cos excepte amb els ulls, finestres obertes al fons de la meva ànima que encara no havia après a tancar, i ara, en aquesta hora incerta, en aquest túnel, davant d’uns fars encegadors i una senyora de crit congelat, en aquesta hora incerta que entre saltar i no saltar, escric i no escric, comprenc amb una clarividència que no serveix per a res la raó del difús malestar abstracte en què em vaig subsumir aleshores i entenc la raó profunda que va portar K a estudiar-me atentament dins l’espai que se’m va ordenar ocupar i que el va dur a pinçar i desplaçar uns graus la meva taula i a destruir l’equilibri del meu mig despatx. Volia el vell K, el maliciós K, l’home insignificant que era K, fer d’aquella avantsala una prolongació del passadís, és a dir, negar a l’avantsala la condició d’estança, convertir-la en un lloc de pas on les possibles visites, les més que probables visites, no trobessin cap raó per quedar-s’hi a seure o entaular conversa sinó que llisquessin dominats per la inèrcia sense perdre ni un minut cap al seu despatx o bé, millor, en sentit contrari, cap a la sortida.

Aquell petit moviment de taula no era una simple mania enutjosa de vell sinó un moviment que evidenciava dues coses: el seu poder absolut sobre tots i cadascun dels metres quadrats d’aquella oficina, i la necessitat abjecta d’invisibilitzar i per tant destruir els seus hàmsters laborals, tal com es va demostrar mantes vegades amb d’altres subtils però eficaces vexacions que no trigarien a caure sobre nosaltres a la més petita oportunitat.

La primera d’aquestes vexacions la va propiciar el concurs involuntari d’un home de lletres amb qui m’unia una antiga amistat i amb qui K mantenia una sèrie de tractes relacionats amb la traducció d’un autor parisenc.

Zdenko Cejka va voler ser el primer de conèixer la nova ubicació de l’editorial a l’edifici d’estil realista-socialista del carrer Nádražní anomenat Palau del Proletariat, lluny del centre sobrevalorat i massa car de la imperial ciutat de Praga. Aquella capsa de sabates soviètica conservava al frontispici un relleu al·legòric a la cultura del treball en què un grup de pioners amb gorres de mecànic i una clau anglesa agafaven una bicicleta i s’acomiadaven de la família per complir amb les vuit hores reglamentàries. A mi el canvi d’ubicació de la Societat Limitada de K m’anava molt bé, perquè el Palau del Proletariat estava a tocar de l’estació de Smíchovské.

Deia que Zdenko Cejka va voler ser el primer a passejar-se per l’oficina i, també, el primer a festejar el meu diguem-ne nomenament. Festejar-lo o posar-lo a prova amb malícia. Així que Cejka va agafar el telèfon i va dir, però vaig interrompre’l per dir, la qual cosa va fer riure Cejka, que em va corregir per anunciar que, no pas per demanar permís, i tot seguit va penjar, deixant-me amb la paraula a la boca i el cap bullint d’instints i contrainstints que vaig córrer a analitzar amb el meu nou camarada, guia i mentor, el Primer Hàmster.

Les formes educades, afables i fins i tot cordials que el Primer Hàmster s’esforçava per desplegar davant les meves consultes d’assalariat ignorant de la cultura de la cultura van dissipar-se just quan li explicava aquella trucada, i em va advertir amb severitat sobre la inoportunitat d’aquella visita, que K sens dubte desaprovaria tan bon punt en tingués coneixement. Però no només. De nou, ara, en aquesta hora incerta sense temps, soc capaç de desxifrar que el seu to imposava la culpa sobre meu com una corona d’espines. El seu to deia: «No hauries d’haver permès al senyor Zdenko Cejka venir de visita: has subvertit un dels principals manaments de la cultura de la cultura: EVITARÀS LES VISITES PER SOBRE DE TOTES LES COSES. Aquest excés farà enfurismar K». A l’acte, l’atmosfera de l’oficina va tenyir-se de preocupació i d’angoixa davant la irreversible i imminent visita, altrament no volguda per ningú començant per mi mateix, perquè, com vaig comprendre massa tard, entre les meves atribucions no s’hi comptava la de rebre visites en hores de feina, per més editor que m’imaginés ser. De manera que quan Cejka va trucar a la porta no va ser rebut amb entusiasme, sinó amb nerviosisme i un terrible sentiment de culpa i odi. Odi no pas envers K, ni encara menys odi envers el Primer Hàmster, sinó envers el mateix Cejka, que amb la seva simple presència descobria i ensorrava una part de l’entramat d’enganys que s’havien ordit al meu voltant, els quals incloïen certa grandesa, i quan dic grandesa vull dir certa apropiació de l’espai, certa llibertat de moviments, cert contacte amable amb els col·laboradors que conformen les diferents baules del procés editorial, ignorant en aquell moment que jo només n’era una, potser la més feble, la més discreta i insignificant. Zdenko Cejka no va fer cas dels meus ulls, finestres obertes a la meva ànima tensa com una corda de guitarra, que imploraven una visita curta que finalitzés abans no arribés K. Ans al contrari, semblava rabejar-se en el meu patiment perquè menteixo amb tot el cos excepte amb els ulls i, si bé el meu cos simulava alegrar-se de la seva presència i maldava per moure’s amb naturalitat per aquell espai, la meva mirada expressava una angoixa patibulària. M’era impossible fingir que no tenia ganes de veure tocar el dos aquell indesitjable, i era impossible que Zdenko Cejka no notés el nerviosisme i la impotència que es desprenia de cada gest i cada paraula que li dedicava. El Primer Hàmster ni tan sols es va aixecar de la seva taula, adduint, amb una rigidesa palpable, la gran quantitat de gestions que havia de resoldre, com volent dir, no només amb el seu cos i la seva mirada sinó també amb el seu exemple, que el traductor no era benvingut. Amb tot, Cejka va ignorar el llenguatge no verbal del meu camarada el Primer Hàmster. Zdenko Cejka se sentia còmode en la meva incomoditat i segur en la meva inseguretat.

Tal com va preveure K en desplaçar la meva taula, el traductor va rodolar pel passadís com una bola de pinball i va passar de llarg del meu mig despatx per establir-se al despatx banyat de llum de K, la qual cosa em va semblar, ara que ja havia interioritzat la llei segons la qual ningú era benvingut a l’editorial, una autèntica provocació. Va lloar el despatx banyat de llum i va fer lliscar les portalades per accedir al petit balcó realista-socialista i fumar-se un cigarret. «Ah, Praga, com t’has pogut vendre tan barata», va sospirar davant l’skyline de postal que s’albirava més enllà del Vltava. La seva audàcia em va complaure, malgrat tot, i vaig fer l’esforç de relaxar-me i fumar-me jo també un cigarret. La seva audàcia m’empetitia i alhora m’esperonava a actuar com un veritable editor, responsable últim de les meves accions, amo de les meves decisions. Cejka va tenir la bondat d’explicar-me, escurant el cigarret per entrar en calor, quins reptes tenia davant meu, i va prendre’s la llicència de fixar alguns objectius que havia d’acomplir si volia reflotar el prestigi d’aquella Societat Limitada.